Separar l’obra de la ideologia del seu creador, vet aquí un dels clàssics debats als quals ens aboca la relació entre cultura i història. Són molts els artistes que han destacat en diverses disciplines que han estat censurats anys després de la seva mort per haver mostrat simpaties o complicitats amb règims autoritaris o directament genocides. Aquest és el cas de l’arquitecte suís Charles-Édouard Jeanneret-Gris, més conegut com Le Corbusier (1887-1965) i considerat un dels pares -si no el pare- de l’arquitectura moderna.
La polèmica vers Le Corbusier es va encendre a França el 2015 quan el país va voler celebrar el cinquantè aniversari de la seva mort. Van ser diverses les veus que es van manifestar en contra de retre homenatges a qui va mostrar admiració per Hitler i Mussolini. Una d’elles va ser la del professor d’Estètica de la Universitat de París Ouest – Nanterre La Défense Marc Perelman (1953). El seu llibre Le Corbusier, una fría visión del mundo (publicat per Virus Editorial amb traducció al castellà de Meritxell Martínez) representa una crítica encesa -molt encesa- contra Corbu, com ell mateix l’anomena.
Les simpaties de Le Corbusier pel nazisme i el feixisme són clares, les va deixar escrites ell mateix en la seva correspondència privada, com demostra Perelman, qui recull fins i tot alguns dels seus comentaris antisemites. La qüestió més important aquí és si en el cas de Le Corbusier, la seva obra està desvinculada de les seves idees o si la seva arquitectura és la materialització d’aquestes idees. En altres paraules, si podem considerar els seus projectes com una forma d’ordenació social de tipus feixista, si la seva arquitectura és també política. No cal dir que Perelman defensa aferrissadament aquest segon posicionament; el seu llibre és un seguit d’arguments que volen reforçar aquesta tesi.
Unite d’habitation de Marsella és un dels edificis de Le Corbusier més característics.
El problema rau en el fet que aquests arguments no sempre estan prou fonamentats, a vegades l’autor fa passar la seva opinió per una realitat objectiva, sense perdre massa temps en anàlisis una mica més temperats o, almenys, tenint en compte altres punts de vista. Una bona argumentació ha de comptar amb contraarguments. Perelman sembla escriure des de l’estómac, d’una manera excessivament personal, gairebé visceral. El llibre és, en essència, un llarg atac contra l’arquitecte suís, no sembla que l’autor vulgui generar gaire debat.
Perelman considera Le Corbusier un obsessiu de l’ordre i de la perfecció i segurament aquí és fàcil coincidir-hi, el mateix arquitecte ho va deixar clar en els seus escrits. El problema vindria en el fet que per a l’arquitecte l’única manera d’habitar una ciutat de forma civilitzada seria sotmetent la seva població a aquest ordre (dissenyat per ell, és clar), partint de la idea -segons Perelman- que l’home és un ésser indisciplinat. El contrari de l’ordre, doncs, seria una anarquia que caldria combatre i aquí és on encaixaria l’esperança que Le Corbusier va posar en Hitler, tot esperant que aquest aconseguís «l’ordenació d’Europa» i sobre el qual va dir també: «en aquesta extrema commoció, una espurna de bé: Hitler reclama materials sans i desitja, amb un retorn a les tradicions, retrobar la robusta salut que pot descobrir-se en tota raça.»
Le Corbusier tenia una idea radical i ambiciosa del que havia de ser una ciutat (un exemple és la seva Ciutat Radiant que mai va arribar a construir), però el debat podria ser si aquesta idea partia d’uns fonaments suposadament feixistes i deshumanitzats o, en tot cas, classistes. Una pregunta, llavors, podria ser si les simpaties de l’arquitecte vers Hitler eren, més que per convicció, per considerar que d’aquesta manera ell podria concretar i materialitzar el seu gran projecte de ciutat i de vida. Perelman ens dona una opinió rellevant al respecte quan diu que l’arquitecte es creia una mena de «benefactor de la humanitat, que es va sentir molt ràpidament investit d’una missió històrica.»
Amb el Plan Voisin (1925), Le Corbusier va voler ensorrar el centre de París per aixecar els seus edificis.
És a dir, que fins i tot Le Corbusier es podria haver sentit per sobre de qualsevol ordenament polític i hauria volgut aprofitar qualsevol circumstància que possibilités la seva missió. Aquestes són conjectures meves, Perelman no admet tant de debat. Cal reconèixer, però, que hi ha algunes coincidències entre la ideologia feixista i la idea que Le Corbusier tenia de la seva ciutat -totes dues compartien certa ànima futurista-, tot i que m’inclino més a pensar que l’arquitecte anava per lliure, més atent al món que volia construir que no pas al qual habitava, per això en la seva ment era possible ensorrar el centre de les grans ciutats com París per aixecar els seus edificis.
Perelman defensa amb raó que en tota idea d’arquitectura hi ha un projecte de societat, i això fa que arquitectura i política no quedin tan allunyades. En el cas de Le Corbusier això és especialment clar, ja que no només projectava edificis, sinó que volia abastar aspectes de caràcter social i vital de la població. Tenia una mirada totalitzadora, que Perelman titlla directament de totalitària. Per exemple, l’autor critica que l’arquitecte pensés a incloure espais per a la pràctica esportiva en els mateixos complexos d’habitatge, perquè l’esport per a Le Corbusier era una manera d’assegurar la disciplina de les persones, però també per retenir-a prop de les seves llars.
No nego que és fàcil pensar que a Le Corbusier li preocupava l’home de certa classe social (Perelman assegura una mena de creuada de l’arquitecte contra la classe obrera), però crec que l’autor oblida l’evolució que aquelles idees han tingut en l’arquitectura i com es manifesten en l’actualitat. No oblidem que avui dia alguns complexos d’habitatges inclouen zones comunes amb instal·lacions esportives que volen, d’alguna manera també, retenir l’habitant, encara que els arquitectes contemporanis defensaran que és més aviat una qüestió de crear espais de convivència i interacció veïnal.
A la ciutat índia de Chandigarh es troba l’únic gran projecte urbà que Le Corbusier va poder executar.
També crec que Perelman jutja des del seu context cultural i històric l’obra i el pensament de Le Corbusier, en lloc de situar-se en el marc on va viure l’arquitecte. En una època de manca de recursos, de problemes d’higiene a les ciutats i de problemes d’habitatge, es pot entendre el que pretenia Le Corbusier. Però no es pot entendre tan bé si ho analitzem des de les nostres comoditats actuals. Podem criticar, doncs, la «màquina d’habitar» de l’arquitecte, és a dir, fer habitatges com si es tractés d’una fabricació en sèrie, amb mòduls i estructures repetitives, assemblades i despullades de tota ornamentació.
Caldria recordar a Perelman també l’obra d’arquitectes actuals com el xilè Alejandro Aravena (premi Pritzker), qui va proposar construir a mitges una sèrie de cases perquè els habitants l’anessin completant al seu gust i a mesura que estalviaven diners. D’aquesta manera, Aravena lluitava contra les desigualtats socials. Una idea semblant va portar a terme l’indi Balkrishna Doshi, deixeble de Le Corbusier i també guanyador del Pritzker. Que interessant hagués estat que Perelman hagués posat la mirada en l’arquitectura que tenim avui, per entendre totes les possibilitats que ofereix l’estandardització, fins i tot com a estímul de creativitat i de cohesió social.
Perelman, en canvi, es perd en discursos excessivament viscerals, associant els edificis de Le Corbusier amb esquelets, amb una «representació per excel·lència de la pròpia mort», amb un «cos despullat de tota carn», amb una «immobilitat cadavèrica en què només proliferen homes reduïts a l’estat de cucs en el si d’un cos descompost i estancat». Le Corbusier, una fría visión del mundo no deixa de ser un punt de vista que val la pena explorar, però que cal complementar amb altres lectures. Fins i tot si no ens agrada l’obra de Le Corbusier, apropant-nos al que va fer podem mirar amb altres ulls l’arquitectura que tenim avui.
