El 2024 celebrem el centenari de Vicent Andrés Estellés, cent anys del seu naixement. Durant aquests mesos hem gaudit de molts homenatges al nostre poeta: els Països Catalans s’han omplit d’actes, llibres i cançons que ens recorden el seu llegat. Entre ells, Oli calent del gresol de la vida. Aquest recopilatori de poemaris reuneix versos sobre amor, mort i quotidianitat dels seus inicis: Ciutat a Cau d’Orella, Donzell amarg i La nit. Avui tenim el plaer de conversar amb Josep Ballester i Roca (Alzira, 1961), qui n’ha fet l’edició i l’estudi introductori.
Josep es va llicenciar en Filologia catalana el 1985 i, des de llavors, ha estat professor de llengua i literatura al batxillerat i a la Universitat de València, a la qual és catedràtic. A més a més, és membre de l’AELC i altres organitzacions. Entre els seus escrits, podem destacar El llibre dels somnis (Premi de Poesia Maria Mercé Marçal), Atles d’aigua i pedra (Premi Josep Vallverdú d’assaig) i El col·leccionista de fades (Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira).
Quan vas llegir per primera vegada la poesia d’Estellés?
La primera vegada fa molts anys, quan era estudiant a batxillerat. Encara que no s’estudiava la llengua a l’institut alguns professors en algun moment ens van parlar de Joan Fuster i de Vicent Andrés Estellés. Això va encendre la metxa, recorde molt bé que aquell mateix curs, l’Associació Cultural d’Alzira va portar Vicent Andrés Estellés a recitar poemes i des d’aleshores ha estat un poeta de capçalera i m’ha acompanyat en molts moments de la meua vida professional com de la vida més personal.
Recordes algun dels poemes que va recitar aquell dia?
Els poemes exactes no ho recorde, però sí que recorde que van ser del Llibre de meravelles i de l’obra, encara inèdita de Llibre d’Alzira, que anys després va publicar i que més tard ha format part d’El mural del País Valencià. Fou realment emocionant!
Sembla que Estellés et captura quan el llegeixes. Els seus versos parlen de nosaltres i d’allò que som. El poemari que avui presentem tracta la mort, l’amor i la vida quotidiana en una València de postguerra. Què ens podries dir respecte a la mort en la poesia estellesiana?
Com tots sabem, la temàtica al voltant de la mort és un dels grans temes de la literatura universal de tots els temps. En la seva obra poètica és un eix temàtic fonamental des dels seus primers llibres fins la darrera obra publicada. Com altres temes transcendentals, en Estellés la mort és modelada pel filtre de la quotidianitat o els fets més elementals. Així en els seus primers llibres publicats que arrepleguem en Oli calent del gresol de la vida la mort sembla l’esdeveniment més normal i quotidià de tots.
Entenc.
Així, de la mateixa manera que va a una botiga a comprar queviures, es compra un taüt per tenir-lo preparat: «No sabia què fer amb els diners. / Ja m’havia comprat el que em mancava / vaig anar a comprar-me el meu taüt.» I no oblidem que el poeta de Burjassot va viure la mort molt propera en la guerra, en la postguerra i la mort de la seua filla Isabel, quan només tenia tres mesos: «jo tinc una Mort petita, / meua i ben meua només. / Com jo la nodresc a ella, / ella em nodreix igualment.» La mort té un tractament ben innovador en la seua obra i a més, un tema permanent i fins i tot obsessiu que explora la seua poesia.
El jove Vicent Andrés Estellés.
La mort era un tema que angoixava al nostre poeta, estimava massa la vida, era un enamorat. L’amor impregna tota la seua obra poètica, un sentiment brusc i salvatge.
Sí, igual que la mort, l’amor és ben present en tota la seua obra poètica. És una constant des del primer dels seus llibres al darrer. L’amor també passa pel filtre de la quotidianitat, a vegades és brusc i salvatge, com ens suggereix sovint com una erupció: «¿Quin Etna, quin Vesubi, / en violenta erupció, / et va galvanitzar els membres suavíssims.» Potser també brutal com aquells dos versos finals: «Nemorós, Nemorós! (No m’esgarres les bragues / que m’han costat vint duros…). Nemorós…» o tendre com un bes a Isabel: «Llunes al llorer, altes/ claredats, terses galtes / ara, Isabel, sortint/ des de la nit del bes / enorme; sense pes / –aurora ja, sovint.» Estellés és ell tot sol una galàxia de planetes en diferents accents amorosos.
El seu amor és brusc i salvatge, com la interpretació que en fa Ovidi Montllor d’Els amants. Estellés plasma un amor que, sovint, evita les idealitzacions, sempre aterrat a una forma de vida quotidiana. I aquest és l’altre pilar d’Estellés, com bé has dit, la quotidianitat.
El poeta Estellés tracta d’encabir-ho tot, naturalment que no ho pot fer ningú, però en la seua escriptura intenta inventariar tot el que sent i tot el que viu (amor, sexe, la repressió i la fam de la postguerra, la mort… la vida). Tot un afany de catalogar i enregistrar les peripècies de l’existència. La seua poesia tracta de ser un inventari d’allò que va viure. Com diu en molts moments de la seua poesia, com per exemple, a La nit: «Acceleradament escric, faig testament / ràpid de tot açò i allò que pot ser útil, / aleshores tinc un tendre anhel cartogràfic, / dic, entre pressa i pressa, la situació / del meu cos, el meu cor, al / moment del naufragi; / tot és enviar missatges i botelles, / tirar coses al mar, de vegades amb una / clara voluntat d’àncora que no sempre em confesse.»
Sembla que Estellés també tenia les tres ferides: l’amor, la mort i la vida. Estimem amb clara voluntat d’àncora davant del naufragi de la mort, la fi de la vida. I per aquesta finitud, volem escriure.
Estellés per damunt de tot és el gran poeta de la vida. S’estima la vida amb passió i sense mirament. La figura d’Estellés m’interessa per molts motius, si bé resulta difícil seleccionar un només davant la complexitat i extensió d’una obra poètica de més de tres mil pàgines amb una gran diversitat de registres. Personalment, destacaria la seua capacitat per convertir en poesia qualsevol qüestió de la vida per humil que siga (un pimentó torrat, una notícia del periòdic o un grafiti). Això, al costat de la seua extraordinària habilitat per connectar amb tota mena de públic, des del més culte a una persona no lectora, gràcies a l’elenc de recursos del llenguatge quotidià, la llengua del carrer i la connexió amb la tradició literària clàssica que empra amb freqüència.
