L’aventura de ser docent

A 'Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra' Neus Rossell recull anècdotes que mostren els mites i les dificultats d'aquesta professió
Tres mesos de vacances

Manel Haro / @manelhc


La mestra de primària Neus Rossell (Sils, 1990) ha decidit escriure el que molts docents comenten entre ells al llarg del curs: les dificultats amb què es troben diàriament a l’hora de fer classe. El seu llibre Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra (Rosa dels Vents) no és una anàlisi sobre el sistema educatiu, tot i que sí que n’hi ha referències, sinó més aviat un recull d’anècdotes (expressades amb ironia i sarcasme) sobre aspectes de la tasca docent que no s’entendrien (menys encara s’admetrien) en una altra professió.

Ser mestre o professor implica haver d’adaptar-se a les noves lleis educatives, a les metodologies de cada centre, al perfil dels alumnes, però també (i aquí és on més posa la lupa Rossell) a la ingerència que mares i pares fan constantment, amb un excés de susceptibilitat i sobreprotecció cap als seus fills que fa que necessitin queixar-se massa habitualment sobre coses que sovint desconeixen. Per exemple, quan una mare demana parlar amb un docent perquè considera que el seu fill s’ha esforçat molt i ha rebut una qualificació inferior a la (que ella considera) que mereix.

 

Neus Rossell _ Foto de Xavier Torres

Neus Rossell / Foto de Xavier Torres (Rosa dels Vents).

 

No és cap excepció, ans al contrari, cada vegada és més freqüent que una mare o un pare exigeixin més nota per als seus fills quan aquests han treballat a classe amb el mínim esforç per arribar a l’aprovat i prou. Entre la perspectiva que mares i pares tenen de la dedicació dels seus fills i la que tenen els seus professors sovint hi ha un oceà de distància. Ara bé, el més habitual quan una mare o un pare demana cita amb un docent no és per preguntar i tractar d’entendre, sinó per exigir.

Rossell recorre conscientment a l’exageració per tractar una qüestió que desgasta els docents, perquè en aquestes coses és millor l’humor que el lament. L’autora aplega també uns quants temes comuns amb què els docents conviuen, com el tòpic que mestres i professors viuen massa bé perquè, suposadament, tenen tres mesos de vacances. D’alguna manera, el que Rossell demana amb el seu llibre és una mica més d’empatia, detallar el que implica ser docent, per tal d’acabar amb els mites i posar de manifest la realitat d’aquesta professió.

És per això que Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra està tenint èxit entre els docents, perquè d’alguna manera ofereix aquesta necessària empatia i companyonia. Ara bé, aquest llibre sembla haver estat escrit, sobretot, perquè el llegeixin mares i pares, especialment aquells que semblen saber més d’educació que els professors (¿s’atrevirien aquests pares -es pregunta Rossell- a dir a un metge com han de fer la seva feina?). El llibre, doncs, és una bona eina per fer pedagogia i una mica de teràpia, si se’m permet. La tasca docent no és prou valorada i per això falten tants professionals que s’hi vulguin dedicar.

Categories
EducacióHumorLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES