Daniel Harris (Madrid, 1979) va venir a viure a Catalunya quan tenia deu anys i en l’actualitat té la seva residència a la població de Sant Sadurní d’Anoia. Va estudiar Arquitectura Tècnica a la Universitat Pompeu Fabra, però la seva afició per la lectura i l’escriptura el van dur a inscriure’s a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, uns estudis que va continuar tot participant en diversos tallers d’escriptura creativa.
El 2015 publica la seva primera novel·la, La porció esvaïda del Croscat, i uns anys més tard edita Las caras de la fortuna (2021). L’octubre de 2023 guanya el Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2023 amb l’obra L’empelt (Saldonar), una novel·la que ens mostra tot el procés de construcció i organització d’un nou celler i, alhora, ens planteja temes com els maltractaments, la memòria, i la solidaritat.
L’empelt va guanyar el Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2023, un certamen en el qual la temàtica ha de girar al voltant del món vitivinícola, i tu has optat per parlar de tot el procés: des de la vinya fins al producte final.
Perquè el món del cava em sedueix molt i, a més, s’ajustava a la idea de mostrar un cicle. És a dir, el fet de seguir el procés durant un any sencer em permetia acompanyar-ho amb activitats derivades del poble. Volia una història propera marcada pel calendari, per crear la sensació d’avançar i, alhora, per oferir un aspecte divulgatiu del treball de la terra en paral·lel a l’entreteniment.
En base a aquesta premissa, convindràs amb mi en considerar que es tracta d’una novel·la realista amb tocs costumistes?
Sí, coincidim. L’empelt és una novel·la social i, com bé dius, les festes i tradicions en formen part i són un pilar important. M’agrada treballar la vessant costumista per apropar els personatges a la realitat de cadascú. Uns quants lectors (que no són del meu cercle) m’han comentat que poden posar cares i noms reals als personatges i això em fa molt feliç perquè vol dir que s’han fet seva la història.
Quant a la història, hi ha diferents línies argumentals i, de fet, l’inici de la novel·la ja ens planteja una intriga: el rescat d’una dona que apareix surant al llac. La intenció era atrapar el lector a les primeres pàgines?
Aquesta era la intenció: començar forts i a meitat de l’acció perquè el lector vulgui saber què ha passat i també engrescar-lo a voler esbrinar què passarà després. Com em deia la Muriel Villanueva (la meva professora d’escriptura), de tant en tant s’ha de llençar l’ham per crear la necessitat de girar la pàgina. Espero haver aconseguit el repte, això ja és cosa dels lectors.
La dona a qui rescaten, que ens acompanyarà al llarg de tota la narració, ens aboca a dues temàtiques ben actuals. Per una banda els maltractaments.
Exacte, la dona és un dels personatges protagonistes. Al voltant d’ella giren moltes preguntes i serveix per posar-se a la pell d’algú que ha patit molt. Així doncs, un dels temes que toca la novel·la és el dels maltractaments i les seves conseqüències, vull convidar al lector a reflexionar sobre aspectes foscos de la societat. A més de tractar el contrast, la part positiva en moments difícils.
L’altra temàtica que es planteja arran d’aquest personatge és la memòria, i la narració juga amb dos punts de vista: la memòria individual o personal, i la memòria històrica.
El punt de vista és molt important en aquesta novel·la. De fet, la mirada des d’on s’explica la història és canviant, o dit d’una manera més tècnica el narrador és quasi omniscient amb focalització variable. A vegades estem al costat de la dona i això ens permet sentir sobretot el seu neguit perquè, tal com avançaves, ella no recorda qui és. A partir d’aquí es generen tot tipus d’emocions. Altres personatges intentaran comprendre la situació i buscar com ajudar-la. I d’aquesta barreja podríem dir que es produeix un gran empelt.
Sobre el títol, després en parlarem. Voldria continuar amb les diferents línies argumentals, perquè una altra que trobem gira al voltant del personatge de la Montserrat i una descoberta que fa, a causa de la qual hauran d’intervenir els Mossos.
La Montse té un gos que es diu Tyson i fan un tàndem infal·lible. No sé qui guanya a qui en tafaneria. Això els portarà a descobrir una activitat il·legal en un mas abandonat que hi ha a prop d’on viu. Aquesta subtrama anirà apareixent i entrellaçant-se amb la història principal i al final… es resoldrà d’alguna manera. Ho deixarem a l’aire!
Sí, millor: no expliquem més del que cal. Continuant amb la Montserrat, és amb ella amb qui ens endinsem de ple en el món vitivinícola, perquè el seu projecte és posar en marxa un nou celler. Com vas construir aquest personatge?
Durant la creació del personatge vas agafant elements d’aquí i d’allà. Volia donar veu a una dona emprenedora, d’uns cinquanta anys, que ens ajudés a entrar en el món vitivinícola. És un personatge potent, un dels que més m’agraden, amb empenta, grau d’experiència i ganes de viure. I sí, conté trets de persones reals diferents combinat amb aspectes inventats i tot ficat a la coctelera. Un cop surt del motlle, pren vida.
Aquest grau d’experiència de la Montserrat es trasllada a la quantitat de dades que trobem sobre la temàtica vitivinícola. Com has gestionat la dosificació d’aquesta informació?
Potser el fet de ser un cicle m’ha permès espaiar-ho i barrejar-ho amb la vida quotidiana penedesenca i els eixos narratius. Tot plegat, seguint un mapa. Amb això vull dir que no soc escriptor brúixola, sinó que treballo amb escaleta. Vinc d’una branca tècnica i els esquemes els tinc bastant interioritzats. Un dels moments més emocionants per a mi és crear aquest mapa, tot i que cada etapa de l’escriptura té el seu què.
Encara al voltant de les dades vitivinícoles, et vas haver de documentar per recrear tot el procés que se’ns descriu a L’empelt?
Sí, va ser una manera de conèixer Sant Sadurní. El tast del producte reconec que el tenia una mica treballat, però la resta calia documentar-se. De fet, per a qualsevol projecte cal informar-se i, en aquest cas, a més de la part bibliogràfica volia entrar a la vinya, als carrers, a la gent. Des d’aquí vull agrair a totes les persones que han col·laborat i, en especial, al Jep Bargalló que em va ajudar com a lector zero a treballar la part tècnica. Tot un especialista!
Tal com he comentat abans, no voldria acabar l’entrevista sense fer esment al títol: L’empelt. ¿És just això el que hsa fet: empeltar les diferents trames?
El títol va costar de trobar, però un cop es va definir, llavors va ser màgic. Tot encaixava. L’empelt és present en molts aspectes del llibre, cada branca s’acaba fusionant i també a nivell de personatges. A més del seu significat literal, de recurs agrari, és una metàfora de treball en equip, d’enginy per tirar endavant i de superar adversitats. Curt, atractiu, ple de valors positius i, a sobre, sona molt bé: L’empelt.
