Qui més qui menys coneix alguna dona (perquè gairebé sempre són dones), de mitjana edat o jubilada (perquè no sol ser afició de joves), que practica l’aiguagim, la modalitat d’aeròbic adaptada a la piscina petita, on, ja se sap, el cos no pesa i el risc de lesions és menor. I, a més, es tracta d’un esport (o això asseguren les seves entusiastes) entretingut i divertit; i, potser per damunt de tot, una manera de socialitzar, de moure’s i relacionar-se en una etapa de la vida cada cop més amenaçada per la solitud involuntà ria.
Marina Sáez (Barcelona, 1988), arquitecta reconvertida en il·lustradora, es va apuntar al gimnà s com una antropòloga urbanita que enregistra amb la mirada i el quadern els usos i costums de la seva fauna. I, amb l’ull clÃnic del creador sensible als marges,, en lloc de fixar-se en els esportistes més agosarats va prestar atenció a aquell grup de dones que es desempolvoraven les runes per entrar en remull una estona. I enraonar, i caldejar-se a la sauna, i compartir trucs de cuina, i xalar amb la música. Passar-s’ho bé, d’això es tracta.
El resultat és Aiguagim (Finestres, 2024), el seu primer à lbum, que va rebre una menció especial del Premi Finestres de Còmic en Català 2022. És la mena de llibre il·lustrat que es pot obrir a l’atzar amb la seguretat de trobar-hi una escena o anècdota suggeridora; i a la vegada pot llegir-se des del principi fins al final, per com trena les petites històries del grup. Ella, l’autora, és un personatge més, però, lluny d’erigir-se en protagonista, només hi apareix com una dona de trenta anys plena de les incerteses de la seva generació, que, sempre des de l’humor, prova d’aprendre alguna cosa d’aquestes dones experimentades.
Marina Sáez.
Les personifica, les dones, els posa nom i les dibuixa recalcant-ne les singularitats. N’hi ha d’altes i baixes, de pà l·lides i morenes, d’engalanades de joies i d’amants del xandall. En banyador i gorra de natació, en qualsevol cas, totes s’igualen; i la il·lustració mostra les arrugues, les pells i les pelleringues amb naturalitat. El seu estil, més que per un traç minuciós, destaca per l’ús del color per sobre de la lÃnia; les il·lustracions són un esclat de vivesa, entre les tonalitats blavoses de la piscina, el colorit dels banyadors i els trets, més murris que tendres, dels rostres de les protagonistes.
Als contes tradicionals, les dones madures només poden ser ancianes desemparades o bruixes. I, al món occidental, durant massa temps se les ha tractat només en relació amb els homes i la famÃlia (la filla, la muller, la germana, la vÃdua, l’à via). AquÃ, aquests rols que tenen algunes no són incompatibles amb desenvolupar una identitat al marge de les assignacions. No són ni pretenen ser més que elles mateixes, la Clotilde, l’Alfonsita, la Carmeta, la Consol i tota la resta. Dones que han viscut i que continuen vivint; i que no amaguen el seu cos, perquè és el cos que les manté vives i les fa ballar sota l’aigua.
Aiguagim radiografia una comunitat que parla de molts temes cabdals del nostre temps, i de la naturalesa humana en general. És entranyable i commovedor, però també divertit i una mica gamberro, perquè aquestes senyores són molt vives. Es diria que l’autora ha sabut captar-ne l’essència i els fa justÃcia tot trencant els tòpics. Sap treure suc de totes les dimensions de l’experiència al gimnà s per no resultar repetitiva; hi ha una evolució en la relació amb les dones; i se li nota la formació en la representació espacial acurada de les instal·lacions.
Text i imatges es conjuguen tan bé que sembla mentida que només sigui el seu primer llibre en solitari. Aiguagim és un à lbum il·lustrat esplèndid, i molt apropiat per regalar (no, no només a dones que fan aiguagim). És amè, és interessant, mostra una cara de la realitat que no sol enfocar-se, està ple d’afecte pels seus personatges i la part visual és un elixir de frescor i vitalitat. Marina Sáez ha creat una obra meravellosa; tant de bo sigui el principi d’una gran carrera.
