Un cop de puny a l’ànima

Oriol Broggi i La Perla 29 porten a la Biblioteca de Catalunya ‘Boscos’, de Wajdi Mouawad, una tragèdia contemporània
Fotografia de Bito Cels

Maria Nunes / @mnunesal


Després dIncendis, Cels, i del monòleg Un obús al cor, La Perla 29 torna al teatre de Wajdi Mouawad amb Boscos, que acaba d’estrenar a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya. Oriol Broggi torna a signar la direcció del muntatge i Cristina Genebat, la traducció al català. Boscos es pot considerar l’obra mestra del teatre de Wajdi Mouawad i la part central de la tetralogia èpica La sang de les promeses. L’autor, després de Litoral i Incendis, arriba a Boscos, i la clou amb Cels.

El 2012, la companyia La Perla 29 va estrenar Incendis al Teatre Romea, sota la direcció d’Oriol Broggi. Incendis va ser guardonada amb cinc Premis Butaca. El 2013, Raimon Molins va dirigir Litoral al Teatre Romea. Broggi i La Perla 29 van tornar al teatre de Mouawad el 2014 amb Cels, i encara caldria afegir-hi el monòleg Un obús al cor, basat en la novel·la homònima, estrenat aquesta temporada i dirigit per Oriol Brogi i Ferran Utzet. Tots aquests muntatges han donat a conèixer l’obra de Wajdi Mouawad, i han constituït una de les sacsejades teatrals més brutals de les darreres temporades perquè l’obra de Mouawad, en paraules d’Anna Casasses, neix de la commoció, “d’una tempesta emotiva, intel·lectual i ètica”.

Impenetrable com un bosc

És difícil explicar de què tracta Boscos, com és difícil traduir en paraules el que fa sentir a l’espectador el muntatge que n’han creat Broggi i La Perla 29, perquè res hi és banal i tot et remou per dins. Tot és molt literari i molt filosòfic però també molt teatral. Boscos colpeix amb les paraules i amb l’acció. La intensitat del text i del treball dels actors et capbussa en el dolor, en una pena ancestral i còsmica. Com diu Oriol Broggi, cada mot és d’un cop de puny a l’ànima.

La trama és densa i complexa com un bosc. La protagonista, Loup, una adolescent rebel i desarrelada, es veu portada, a desgrat, a furgar en les arrels del seu arbre genealògic. Simbòlicament, en aquesta operació li cal l’ajut d’un paleontòleg, Douglas Dupontel. Els amors impossibles de les dones de la seva família que l’han precedida, els naixements i les morts s’uneixen a les commocions històriques de l’Europa del segle XX a través dels destins tràgics de set generacions de dones unides per llaços de sang i de fidelitat. La seqüència temporal s’inicia el 1871 (final de la Guerra Franco-Prussiana, Tractat de Frankfurt, Alemanya s’annexiona Alsàcia i Lorena) i segueix pels períodes 1917( I Guerra Mundial), 1936-1945 (II Guerra Mundial, resistència i extermini nazi), 1989 (caiguda del mur de Berlín) fins el 2006 (que encara que no apareix a l’obra és una data significativa per a l’autor perquè és l’inici de la segona Guerra del Líban). Amb Boscos ens remuntem a les fonts de les esquerdes humanes, íntimes, familiars i històriques.

El bosc, símbol de l’ancestralitat, és el terreny on els mites literaris de la tragèdia clàssica, els mites personals i els històrics es troben en el bosc del llenguatge, en el de les paraules. L’important no és el que hi ha a la vista, sinó el que oculta el sotabosc; el substrat que l’olor de fulles i de terra mullada, que acull l’espectador en entrar a la sala, evoca.

Un esforç titànic

Boscos és una obra enorme en extensió i en complexitat. Una tragèdia contemporània que hereta la desmesura de la tragèdia clàssica. És evident que per a La Perla 29 ha significat un enorme esforç, començant per la  traducció de Cristina Genebat, seguint per la direcció d’Oriol Broggi i per la producció d’un muntatge d’aquestes característiques. Sobretot, però, és un esforç titànic per als actors que interpreten la diversitat de personatges d’èpoques i tarannàs diferents: Màrcia Cisteró (doctora, Léonie, Ludivine), Cristina Genebat (Aimée, Sarah, Odette), Marissa Josa (doctora, Marie, Luce), Clara de Ramon (Loup), Xavi Ricart (Baptiste, Alexandre),  Xavier Ripoll (doctor, Edmond el girafa), Marc Rius (doctor, Albert, Samuel), Carol Rovira (Jeanne, Hélène), Xavi Ruano (doctor, Achille, notari), Sergi Torrecilla (Lucien, Edgar) i Ramon Vila (Douglas Dupontel). Tots s’hi deixen la pell literalment per aconseguir unes esplèndides interpretacions i una enorme i colpidora intensitat coral, en la qual brillen en particular Clara de Ramon, Marissa Josa i Xavier Ripoll quan interpreten els personatges de la Loup, la Luce i n’Edmond el girafa. Boscos posa els actors al límit i els converteix en una mena de mèdium transmissor de les paraules de Mouawad.

La reinvenció de la tragèdia

Wajdi Mouawad reinventa la tragèdia clàssica en el seu recorregut històric i dota el seu teatre d’una ambiciosa volada èpica. En l’aspecte formal, adopta una síntesi de l’esquema de les tragèdies gregues que s’inicien amb el pròleg, que ens anuncia els precedents de l’argument de l’obra, i la pàrode o moment en què el cor fa la seva entrada a la qual segueixen els diversos episodis recitats pels actors.  Aquest esquema és evocat  per la presència inicial, sola a escena, del personatge d’Aimée (Cristina Genebat), que obre la caixa de Pandora de la trama argumental, seguida, a continuació,  per l’aparició de tots els actors que interpretaran els diversos personatges, tot voltant-la com una mena de cor. Per esvair dubtes, Douglas Dupontel, el paleontòleg que interpreta Ramon Vila, ens parla d’Ifigènia (en grec literalment «dona forta»), filla de Clitemnestra, germana d’Electra i Orestes, sacrificada pel seu pare Agamèmnon; en algunes versions del mite, se la considera filla d’Helena i de Teseu, i criada per Clitemnestra i Agamèmnon. Dupontel ens en parla i ens recita aquests versos de la Ifigenia de Racine.

«No desmentiu gens una raça funesta.

D’Atreu i de Tirèsies, la sang és aquesta.

Botxí d’una filla, només queda, en fi

Que en serviu a sa mare un horrible festí.»

Mouawad s’empara dels antics mites de les sagues heroiques que concentren de manera simbòlica els principals arquetips del comportament humà. Hi ha múltiples ressons, de situacions i de personatges de la tragèdia grega. No és cas d’estendre-s’hi aquí, però un repàs al que la mitologia i la tragèdia -d’Eurípides a Racine- ens explica moltes coses i aporta molta llum per entendre els referents i l’abast universal dels personatges de Boscos.  Altres referents mitològics i simbòlics són els que evoquen el mite d’Adam i Eva i el pecat i el càstig al Paradís Terrenal, el del diluvi universal, i altre mites que ens parlen de fratricidis i de sacrifici de fills a mans del seu pare… O bé d’un fill monstre que conviu amb la seva mare al fons d’un pou i que només la vol per a ell, mig Èdip, mig Minotaure. Coherentment Mouawad encarna molts d’aquests referents en els personatges que situa al bosc, símbol de l’ancestralitat i espai de la utopia de la fugida de la civilització. El bosc és un de concret, el de les Ardenes, perquè això li permet a l’autor  jugar amb els personatges vinculats a aquest entorn que són els que fan d’enllaç amb el conflicte de la Primera i la Segona Guerres Mundials, i fer del segle XX mirall i síntesi èpica de les convulsions i la violència que ha regit la humanitat des dels seus inicis.

Pràcticament tots els noms dels personatges tenen una dimensió simbòlica. Alexandre Keller (Xavi Ricart) és el fundador d’un imperi, una mena d’Alexandre el gran que en la traducció al segle XX crea un imperi capitalista que esdevé una maquinària al servei de la destrucció. El seu fill, Albert Keller (Marc Rius), encarna, per reacció, la revolta però també el fracàs de les utopies, i en voler crear un nou ordre de vida en comunió amb la natura cau en un autoritarisme, de signe diferent al del seu pare, però igualment limitador i castrador dels fills, i en una cadena d’incests que condemna la dona i els fills al dolor i la follia. Hélène (Carol Rovira) evoca la bella Helena, que desencadenà la guerra de Troia. Léonie (Marcia Cisteró) té el coratge d’una lleona. Lucien, el soldat, té com Teseu l’encàrrec de donar mort al monstre que viu en el centre del laberint. Ludivine (Màrcia Cisteró) i Luce (Marissa Josa), són com el seus noms indiquen la llum, que amb matisos diferents permet il·luminar les ombres i descobrir el passat ocult de la nissaga. Ludivine és la Ifigènia que porta el respecte a la sang i el patriotisme fins a l’extrem de donar la seva vida. Sarah (Cristina Genebat) duu el nom de l’esposa d’Abraham i mare d’Isaac. Achille (Xavi Ruano) té el punt vulnerable al cor, en comptes del taló com l’heroi mitològic. Aimée, l’estimada, (Cristina Genebat) és equiparada a Clitemnestra però també amb les seves visions es podria considerar una reinterpretació de Cassandra.  Baptiste (Xavi Ricart) representaria Agamèmnon. Loup, la darrera de la saga, té el cor salvatge d’una lloba.

Un homenatge a l’ànima femenina

Set generacions i vuit dones amb unes promeses imposades per la sang. Aquest és precisament el títol de la tetralogia èpica del teatre de Wajdi Mouawad:  La sang de les promeses (publicada per Edicions del Periscopi, tot coincidint amb l’estrena teatral).

La línia de successió del llinatge segueix sempre la via materno-filial: Odette mare d’Hélène, mare de Léonie, mare de Ludivine que dóna la seva vida per Sarah, mare de Luce, mare d’Aimée, mare de Loup. Són les dones les que sustenten les nissagues.  Els homes de Boscos les arrosseguen en les seves ambicions i els seus somnis -destructors tant uns com altres-, se’n serveixen en les seves pulsions sexuals que inclouen l’incest. En ocasions no tenen el coratge de destruir la monstruositat que causa el dolor i es refugien en l’escapisme o en la follia. El més sensible, Edmond el girafa (Xavier Ripoll), es refugia, sota la màscara de la follia, en la paraula. Edmond és l’arquetipus del poeta, potser l’àlter ego de l’autor, del Wajdi Mouawad poeta sota qualsevol forma literària que adopti. Boscos és un gran homenatge a les dones, a l’ànima femenina. Si la igualtat fos un fet, potser molt dels conflictes no existirien. Segurament Mouawad ens vol dir que, entre tanta violència i tanta desolació, la veu de la dóna és imprescindible perquè el món giri compassadament. En qualsevol cas, a Boscos explica el segle XX com una immensa tragèdia clàssica i contemporània alhora, i te la tatua a la pell.

____________

Cels / Text de Wadji Mouawad / Direcció d’Oriol Broggi / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Companyia La Perla 29 / 3 hores, 50 minuts / Fins el 14 de maig de 2017 / De 15 a 26 euros /  www.laperla29.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES