Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Com que és difícil que els seguidors de La Perla 29 hagin oblidat l’impacte d’Incendis de Wadji Mouawad, les expectatives pel que fa el nou muntatge basat una obra del mateix autor canadenc d’orígen libanes són ben altes. D’entrada el que es pot afirmar és que Cels no els defraudarà.
L’obra clou la tetralogia La sang de les promeses, de la qual formen part Litoral, Incendis i Boscos. Cels incideix en una diversitat de temes que són habituals en l’obra de Wadji Mouawad, i que giren a l’entorn de la violència i la deshumanització que genera el poder, així com la recerca de l’altre i de la pròpia identitat. En aquest cas hi ha una profunda reflexió sobre la manca de futur que la societat occidental aboca els joves, i que s’expressa d’una forma dramàtica en el tema de les relacions entre pares i fills, sobretot perquè és una forma emocional de fer que entenguem que el problema del futur i del relleu generacional no ens són aliens i ens afecta en el més profund si ens situem en la perspectiva que potser no tots som pares, però absolutament tots som perquè som fills. Quant a aquest relleu resulta irònic que quan a l’obra el personatge jove i ambiciós desbanca el personatge madur ple de dubtes, i li arrabassa una parcel·la de poder, ho fa cofoi d’obeir ordres que perpetuen el sistema.
Evidentment que si els persontatges de Cels formen part d’una associació internacional que porta el nom de Sòcrates és perquè la referència no pot ser més clara. En l’obra se’ns presenten qüestions ètiques que, seguint el mètode socràtic, no pretenen obtenir respostes concretes, sinó investigar conceptes morals claus per fer-nos reflexionar. Qüestionar la validesa en el món actual de conceptes com el bé, la veritat, la bellesa, la justícia, així com la recerca i el constant sotmetre’s a examen a si mateix i als altres és la tasca de fons que l’obra planteja. No és possible desvetllar els motius concrets de la trama de l’obra perquè és essencial mantenir el factor sorpresa en l’espectador. S’ha de dir però,que si la forma i el contingut són indestriables en qualsevol manifestació artística, en aquest cas, el fet es dóna particularment ja que les sensacions que es perceben en l’escenari són paral·leles a les que experimenta l’espectador. Em refereixo a què al públic li passa el mateix que als personatges en escena: se’ls presenta un problema, reben un munt de pistes entre les quals han d’esbrinar quines són les certes i les que condueixen a identificar el problema real que tenen plantejat. Tu també, com a espectador, has de desxifrar un missatge encriptat, i fins al final no disposes de tots els elements per lligar caps, però, com en l’obra, ja és tard, l’explosió dintre teu ja s’ha produït. No te n’adones i Cels és com un virus que t’implanta la necessitat de pensar en profunditat i et desinstal·la la possibilitat de mirar cap a l’altra banda.
Els personatges no poden sortir de l’espai isolat on han de romandre obeint ordres, de la mateixa manera que tots som d’una manera o altra hostatges del poder que ha engendrat i alimenta un monstre que devora el futur dels joves, al qual no interessa la veritat ni menys encara buscar solucions sinó que es limita a crear cortines de fum, pantalles que tapin la realitat, i a cercar caps de turc previsibles i còmodament digeribles a qui atribuir la culpa del mal i de la violència que ell mateix genera.
Un cop més La Perla 29 demostra, amb el seu segell tan característic, que és una de les propostes teatrals més riques i suggeridores que ens ofereix en aquest moment el teatre a casa nostra. No es pot qualificar d’altra manera que d’impecables el treball de dramatúrgia i la direcció d’Oriol Broggi, i el treball dels actors Eduard Farelo, Xavier Boada, Marcia Cisteró, Xavier Ricart, Ernest Villegas així com la resta d’actors que aporten la seva imatge i veu al muntatge. Sense oblidar el disseny d’audiovisuals que un paper tan essencial juga en la posada en escena de l’obra. Hi remarcaria especialment l’equilibri entre l’omnipresència de les pantalles múltiples i de les imatges projectades que lluny de distreure l’atenció la centren en el treball dels actors i en subratllen el dramatisme.
Cels ens obliga a repensar el món en profunditat, a prendre aquella llista de mots: por, odi, violència, mort, guerra, destrucció… i pensar com podem substituir-la per mots i conceptes humanístics com poesia, art, cultura, persones, pares, fills, amistat, amor, tolerància… que ens aportin llum i una esperança de sortida de l’atzucac en què estem immersos. És una d’aquelles obres que et deixen clavat a la cadira i que no te les acabes. Entre el bombardeig constant de sentències, em vaig quedar amb aquesta: “Només la desobediència treu les taques del poder, encara que en queda la pudor.” Senzillament, no us la perdeu!
____________
Cels / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Text de Wadji Mouawad / Direcció d’Oriol Broggi / Companyia La Perla 29 / 2 hores, 15 minuts / Fins el 27 de juliol
