Peter Stämpfli: «Soc l’únic artista al món que dedica tota la seva obra al pneumàtic»

L'artista suís inaugura exposició a la seva fundació de Sitges, amb obres creades per al Palau de Congressos de París i per a una abadia del segle XIII
Peter Stampfli a la seva fundació de Sitges Foto de Manel Haro.
Peter Stampfli a la seva fundació de Sitges. / Fotos de Manel Haro.

Manel Haro / @manelhc


Peter Stämpfli (Deisswil, 1937) és un artista suís que el 1959 es va traslladar a París, fent de la capital francesa i la ciutat suïssa de Berna les seves residències habituals. El 1970 va exposar al pavelló de Suïssa de la Biennal d’Art de Venècia una obra que ja s’inspirava en el seu tema estrella: els pneumàtics d’automòbil, una exhibició que va suposar –en paraules del mateix artista- «una revolució.» Uns anys abans exposaria a la Biennal de París una obra que s’allunyava de l’abstracció lírica dominant del moment, motiu pel qual la seva proposta no va ser del tot ben rebuda, però que va servir com a empenta cap a una nova interpretació figurativa.

El 1970 Stämpfli es va traslladar a Sitges, on es va implicar en la vida cultural de la vila en molts aspectes, fins al punt d’aconseguir convertir, amb la complicitat de l’ajuntament, l’antic mercat del peix en la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que aplega obres d’una gran diversitat d’artistes i tendències, totes elles donades pels seus creadors. Ara, l’artista suís inaugura en aquest espai la seva nova exposició Mon exposition, amb obres que van ser pensades per a una instal·lació al Palau de Congressos de París el 1998 i d’altres que havien de servir com a estudis per a uns vitralls per a una abadia francesa del segle XIII.

 

A la Fundació Stämpfli, de Sitges, s’inaugura una nova exposició seva. Un dels seus àmbits recull els estudis per a uns vitralls d’una abadia gòtica.

L’any 1988 la ciutat de Châteauroux, a França, em va convidar a fer una exposició a una nau abacial del segle XIII. Mirant els espais per preparar-la, em vaig adonar, primer, que era una abadia preciosa, però també que hi faltaven els vitralls, només hi havia vidres blancs. Llavors els hi vaig proposar fer un estudi sobre aquests vitralls que algun dia podrien esdevenir una realitat. Vaig fer set dibuixos per estudiar les formes que encaixarien en aquells vitralls i vaig començar a pintar papers de colors, retallar-los com a collages i fer aquells vitralls a escala 1:2. La vila de Châteauroux va decidir tirar-ho endavant, però quinze dies després hi havia eleccions i hi va guanyar un partit de l’altra banda, el qual va considerar que no hi havia pressupost per fer-ho.

La política i l’art…

Tot i que no es va fer realitat, la considero una creació molt especial dintre de tota la meva obra. Llavors hi havia altres artistes que també treballen en vitralls d’esglésies o abadies. Per exemple, Pierre Soulages va instal·lar els seus vitralls a l’abadia de Conques i també Jean-Pierre Renaud va fer el seu projecte. Va ser una època en què a les esglésies sorgien propostes artístiques de convivència entre el gòtic i l’art contemporani.

Una altra part de la nova exposició reuneix cinc grans acrílics creats per al Palau de Congressos de París l’any 1998.

Al Palau de Congressos de París hi ha cinc escales que pugen cap a l’auditori. Entre elles hi ha cinc espais disponibles, així que vaig fer cinc quadres per ubicar-los allà, era una instal·lació pensada per a aquell cas concret. En vint anys aquestes obres no s’han tornat a mostrar i ara he volgut portar-les a la Fundació, a Sitges, i hem tingut sort amb les dimensions de la sala, perquè són obres de tres per tres metres. Les obres representen estructures de pneumàtics en diversos colors.

 

Foto de Peter Stampfli feta per Manel Haro

 

Cinc quadres amb cinc colors concrets. Són intercanviables?

Aquesta és una creació in situ, no es pot intercanviar el verd amb el groc ni pensar a penjar els cinc quadres en una mateixa paret, perquè és el blanc de les parets el que fa viure les obres. Abans de fer una exposició, la reprodueixo en una maqueta, tot està molt estudiat.

L’art contemporani s’ha d’explicar?

L’artista Mark Rothko va portar la seva obra a una capella a Houston, als Estats Units, tot pensant que esdevingués un lloc de meditació. Tu hi entres, t’asseus i escoltes la pintura de Rothko, tant de temps com necessitis, fins a connectar amb elles i amb tu mateix. Es pot explicar això? Quan vas a un concert de música, ¿cal explicar per què t’ha agradat o no t’ha agradat? Si entres en contacte amb una obra, et transmet una missió que cadascú té dret a interpretar com vulgui. Jo puc parlar de figuració, d’abstracció, d’art cinètic, però és millor si qui entra en contacte amb l’art ho fa amb una voluntat de meditació. Crec que la Fundació Stämpfli és un espai de meditació.

L’art com a meditació és una magnífica proposta.

A Holanda, per exemple, al Rijkmuseum, hi ha escoles que es tanquen tota una nit davant La ronda de nit de Rembrandt. Els professors no diuen res, senzillament deixen passar el temps i  l’endemà parlen sobre el que cadascú ha sentit. No vull ser vanitós i pensar que a la Fundació Stämpfli també es pot fer aquest experiment, però sí puc dir que s’ha de viure i escoltar la pintura com una música i no com si te l’expliqués un historiador.

 

Peter Stampfli Copy Manel Haro

 

El tema central de la seva obra és el pneumàtic. Per què aquest objecte?

Això no té una resposta directa. Cal mirar la meva trajectòria d’artista. Quan vaig pintar els primers detalls de cotxes, l’any 1967, vaig entrar a l’objecte com un fotògraf amb un zoom, ampliant cada vegada més. L’any 1969 vaig fer una roda de dos metres de diàmetre retallada, dibuixada com un arquitecte dibuixa un plànol sobre una taula. Llavors vaig voler entrar més al detall, vaig agafar la mitja lluna de dalt d’aquesta roda rodona i va sortir un pneumàtic de sis metros. Soc l’únic artista al món que dedica tota la seva obra des dels anys seixanta al pneumàtic i encara trobo la inspiració en aquest tema.

Com recorda els seus inicis?

A la Fundació Stämpfli hi ha obres meves del 1963 al 1967. En aquell moment van ser exposades per primera vegada a la tercera Biennal de París, al Museu d’Art Modern. L’acollida va ser dolentíssima, perquè en aquella època la pintura en general, sobretot a França, tirava principalment cap a l’abstracció lírica. Hi havia pocs artistes, alguns d’anglesos com Hamilton, que s’interessaven per la fotografia, per exemple. Amb ells tenia una certa relació. Més tard vaig conèixer el pop americà, llavors la meva interpretació figurativa estava més a prop del pop anglosaxó que no pas de la pintura francesa, així que vaig estar apartat de l’escena parisenca, perquè allà hi havia la figuració narrativa i tot el que no era narratiu quedava fora.

Entenc.

Allò per a un artista jove era difícil d’acceptar. Tot va canviar després de conèixer Roy Lichtenstein i James Rosenquist. Vaig portar un catàleg de la meva obra a Lichtenstein a Rhode Island. Em va convidar a dinar a casa seva, vam fer una caminada a prop del mar. En aquell catàleg hi havia una màquina de rentar. Li vaig dir que allò ho havia fet l’any 1964 i ell em va respondre que havia fet el mateix un any abans. Ell estava encantat que un jove de vint-i-dos anys que venia de Suïssa i de París acabés a Rhode Island per veure’l i explicar-li quin era el seu problema. Em va dir que el mateix problema que tenia jo també el tenia ell.

 

Peter Stampfli Copy de Manel Haro

 

Pocs anys després, el 1970, exposaria al pavelló de Suïssa a la biennal de Venècia.

Llavors era inacceptable que Suïssa omplís el seu pavelló amb pneumàtics. Però va ser una revolució. Ara no sé quina reacció tindrien els joves en una instal·lació com aquella. Les coses van molt més ràpid que abans. Estic en contacte amb artistes joves i aprecio molt el que fan, no tot, però una part si, encara jo he de ser fidel a la meva idea, a la meva edat i a la meva pintura, que vaig començar els anys seixanta.

En què treballa ara?

Hem fet molta feina per a aquesta exposició de Sitges, perquè tècnicament era complicada de fer. Totes aquestes obres eren al meu estudi. Vam haver de desmuntar els quadres, les bastides, enrotllar les pintures i muntar-les dintre del museu, perquè no hi entraven per les portes. Al setembre hi haurà una nova exposició a la galeria Georges-Philippe et Nathalie Vallois d’obres creades entre 1969 al1975. Tot això és un gran esforç, perquè hi ha obres que cal restaurar. Moltes d’elles no han sortit del meu estudi en vint anys.

Com va néixer la Fundació Stämpfli?

L’any 2006 vam fer una roda de premsa a l’ajuntament de Sitges amb el llavors alcalde Jordi Baijet. Vaig dir-li que a Sitges hi havia tres museus, amb una molt bona col·lecció d’art de diverses èpoques. També tenien els festivals de dansa, de poesia, de cinema i de pintura, però hi faltava l’art contemporani. L’alcalde va dir que no tenia diners, i jo vaig proposar-li que si ens deixava temps, un parell d’anys, li portaríem una col·lecció d’art contemporani a la vila. Totes aquestes obres són donades, res no és comprat.

Quina implicació!

Entre els artistes es van trucar per preguntar què donaria cadascú. L’espai que ocupa la fundació era l’antic mercat del peix. M’agradaria que el públic que hi ve sigui conscient de la varietat de la col·lecció, perquè tenim 130 obres de 66 artistes i de 32 nacionalitats diferents. I hi insisteixo, totes elles van ser donades. Per això, la nova lectura de la col·lecció que suggereix la fundació és la confrontació de les diverses tendències del seu fons. Així, Sitges no només viu amb el passat, sinó també amb l’actualitat contemporània internacional.

Categories
ARTArtistesArtistesPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES