Núria Perpinyà: «No veig el futur com una negra distopia»

L'autora publica 'Diatomea', novel·la fantàstica que presenta un món d'empresaris corruptes i científics il·luminats que pretenen canviar el nostre planeta
Foto Núria Perpinyà llegir.cat

Sílvia Romero


Núria Perpinyà (Lleida, 1961), és escriptora, filòloga, especialista en literatura moderna i contemporània i professora de Teoria i Literatura Comparada a la Universitat de Lleida. La seva formació l’ha dut a conrear l’assaig, on destaquen els diversos estudis sobre la figura i l’obra de Gabriel Ferrater.

En el camp de la ficció ha publicat teatre i diverses novel·les, i d’entre totes elles cal ressaltar Mistana (2005), que va rebre el Premi de la Crítica de narrativa catalana. Diatomea, publicada per La Magrana el març de 2022, és la seva última novel·la. Amb ella s’endinsa per primer cop en la literatura fantàstica i ens presenta un món amb empresaris corruptes i científics il·luminats que pretenen canviar diversos aspectes del planeta on vivim, i al seu costat i enfrontats, un grup de resistents que lluiten per fer sobreviure aquest món que es troba en perill.

 

Hi ha un parell de preguntes que gairebé són de calaix. En primer lloc, a què es deu aquest canvi de gènere en la seva escriptura?

En cada llibre m’agrada explorar nous estils literaris. No m’havia endinsat mai en la ciència-ficció. Així que vaig superar els meus prejudicis i vaig entrar en aquest camp que per a mi era tot nou. Paral·lelament, la meva vida va canviar i vaig adonar-me que la meva literatura també volia canviar.

I l’altra qüestió gairebé obligatòria és sobre el títol: ens pot explicar què són les diatomees i la seva relació amb la novel·la?

El planeta es veu blau des de l’espai gràcies a les diatomees, que són unes microoalgues que hi ha a l’aigua, sobretot al plàncton, a la superfície. Són formes geomètriques transparents amb reflexos tornassolats blau-verdosos. Bellíssimes. El títol de la meva novel·la és un homenatge a les meravelles del mar. Alhora, el nom de diatomea té un ressò galàctic, cosa que s’escau a una història futurista.

Futurista i, a més, es tracta d’una novel·la que ens parla del canvi climàtic, de la natura…

Sí, les meravelles del planeta estan en perill a la meva novel·la i en la realitat. Amb la particularitat que, a la novel·la, ens enfrontem a la crisi amb humor negre.

Una bona dosi d’humor negre, és ben cert. Però dins aquest element «natura», de fet la història gira, sobretot, al voltant del mar.

Sí, l’aigua i el mar són les víctimes que la protagonitzen. Unes víctimes que alguns volen fer passar per culpables.

Val a dir que a mi m’ha recordat molt, quant a lèxic, Joaquim Ruyra. I sobretot El rem del trenta-quatre. És un dels seus referents?

Sí, ho ha estat. Ell i Josep Pla els que més. Quan escric un llibre, busco els personatges, els ambients i la llengua que el poden conformar millor. Els escriptors catalans de les illes i de la costa m’han ajudat a endinsar-me en el lèxic mariner i a comprendre les ones que cabdellen l’aigua, com diria Ruyra. Les expressions que empren són precioses i no s’haurien de perdre: la pluja esparpallada, el mar que xarbota i cresteja, les roques assorollades, el dia engotellat, la nit penada…

Cert!

Els escriptors tenim el deure i el plaer de conservar la llengua dels nostres avantpassats i de llegar-la a les futures generacions. S’ha de protegir el planeta i la seva biodiversitat; i entre els milions d’espècies que no han de perir hi ha el català.

 

Foto Núria Perpinyà llegir.cat

 

Tota una declaració d’intencions reivindicativa. Passem ara a la història que se’ns mostra a la novel·la. Ja a les primeres pàgines la narració ens ubica al segle XXIII, i trobem que un dels personatges, el científic Bekele Jenklin, té la gran idea, per millorar encara més la vida a la Terra, de suprimir els mars i els oceans. Aquest projecte té alguna relació amb la nostra més immediata realitat?

Des de sempre, i actualment igual, hi ha propostes per resoldre problemes que són unes barbaritats; que en lloc de solucionar-los, els agreugen. És pitjor el remei que la malaltia. L’Antic Testament està escrit amb sang i té com a protagonista un Jahvè ressentit que «no posa fre a la seva ira» convençut que amb càstigs els pobles milloren. Les guerres funcionen així, acabant per la d’Ucraïna: revenges i destruccions amb l’excusa de terres i pau promeses. Bekele també es creu una mena de Déu d’una nova creació amb dret a fer tabula rasa.

Entenc.

Quant a les propostes medioambientals, cal parar compte i no emprar el nom de canvi climàtic en va, ja que algunes solucions són contraproduents. Pensem que fins fa no gaire el mar s’emprava com un abocador de brutícia, de la visible (els plàstics) i de la invisible (els contenidors radioactius).

El que passarà a la novel·la és que Bekele Jenklin es trobarà amb dos problemes: convèncer els seus col·legues sobre la necessitat de dur a terme aquesta iniciativa i, per l’altra banda, enfrontar-se a altres grups de resistència. ¿Podem considerar que la demagògia és una de les armes que utilitzarà per salvar aquests obstacles?

Sí, la demagògia juga un paper decisiu a Diatomea. Una retòrica efectista sobre gent incauta pot fer molt mal. Per altra banda, ell i els seus col·legues pequen d’orgull; ells i les polítiques que els secunden es creuen que són uns genis, quan no ho són. S’atansen més als enzes que no pas als savis, com passa amb molts dirigents.

Més enllà de tota aquesta temàtica, que s’enlaira com a conflicte de la història, hi ha un altre aspecte en aquest món que ens planteja a la novel·la que crida l’atenció: tots els polítics són dones. Quin és el motiu d’aquest recurs?

No veig el futur com una negra distopia. Crec que hi haurà coses bones com l’augment del feminisme. Les dones són menys violentes que els homes, cosa que en el meu segle XXIII fa que no hi hagi conflictes bèl·lics.

Entenc. I a nivell estilístic som davant d’una novel·la treballada a bastament. Però voldria ressaltar, entre d’altres aspectes més tècnics, el canvi de punt de vista narratiu. De nou, quina és la finalitat d’aquest recurs?

Hi ha dos narradors principals: la filla i un de neutre i omniscient que, quan arribem a la segona part, ens n’adonem que era ella juntament amb  gravacions de robots.

I ara que esmenta els robots, segurament no cal catalogar la novel·la en un gènere en concret, però si s’hagués de fer, quin triaria? Ciència-ficció, fantasia? O fins i tot aventures, intriga… perquè al llarg de tota la narració ha fet ús d’una profusa imaginació.

Novel·la fantàstica. De la ciència-ficció té el futurisme i els robots però s’aparta del tremendisme i de la truculència extraterrestre. Dintre de l’hipotètic de tot plegat, el segle XXIII de Diatomea podria ser real.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES