De vegades, un llibre de poemes fa respecte abans d’obrir-lo. Sembla que demane una preparació especial, una solemnitat excessiva, una mena de carnet invisible de lector expert. I, tanmateix, els bons llibres de poesia acostumen a funcionar d’una manera molt més senzilla: entren per una imatge, per una escena, per una paraula que ens queda dins. 100 poemes, de Seamus Heaney, traduït per Marcel Riera i publicat per Quaderns Crema, és un llibre així. Es pot llegir sense aparat crític, sense fer veure que ho entenem tot de colp, simplement deixant que la veu del poeta ens porte cap a la terra, la memòria, la família, el treball i la història.
Seamus Heaney va ser un poeta irlandès nascut el 1939 a Irlanda del Nord i mort el 2013. És considerat una de les grans veus de la poesia europea contemporània i va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1995. La seua obra té una força particular perquè naix d’un món molt concret: el camp irlandès, la vida rural, la memòria familiar, la llengua, la religió, els conflictes polítics i la violència històrica d’Irlanda del Nord. Ara bé, Heaney converteix aquest paisatge propi en una experiència universal. Parla d’un lloc, però acaba parlant de tots nosaltres.
En la seua poesia hi apareixen ferramentes, camps, pedres, pous, fang, animals, cuines, veus antigues i records d’infantesa. Tot això podria semblar modest, però en Heaney cada cosa té profunditat. Una pala pot parlar del pare i de l’avi. Un tros de terra pot obrir una reflexió sobre la història. Una escena domèstica pot contenir una emoció moral immensa. La seua poesia ensenya que el món quotidià està ple de significat quan el mirem amb atenció. Fou interessant llegir-lo des de l’origen de l’obra d’art de Heidegger. Aquelles botes brutes i extenuades que sedimenten les hores i l’esforç del llaurador pesen més que qualsevol paraula.
Tornant al llibre, aquest volum, 100 poemes, és una magnífica porta d’entrada a la seua obra. La tria permet recórrer diferents moments de la trajectòria d’Heaney i entendre com la seua veu va evolucionant sense perdre mai l’arrel. El lector hi troba poemes molt sensorials, lligats a la terra i al treball manual, i també textos més meditatius, marcats per la memòria, la pèrdua i la responsabilitat davant la història. És un llibre que es pot llegir de moltes maneres: d’una tirada, a poc a poc, tornant a poemes concrets o obrint-lo a l’atzar com qui busca una veu serena enmig del tràfec quotidià.
La traducció de Marcel Riera és un dels grans encerts de l’edició. Traduir Heaney no és fàcil. La seua poesia té una relació molt física amb la llengua: importa el so de les paraules, la textura, el ritme, la duresa o la suavitat de cada imatge. Riera aconsegueix una versió clara, precisa i llegidora, que conserva la densitat del poeta sense allunyar-lo del lector. Això és fonamental en una antologia com aquesta: el llibre convida a entrar.
Recomane 100 poemes perquè és un llibre capaç de reconciliar-nos amb una lectura més lenta i més profunda. Heaney no escriu per impressionar amb obscuritats. Escriu per mirar millor. La seua poesia té una qualitat molt rara: és accessible i fonda alhora. Pot agradar a qui ja llig poesia habitualment, però també a qui vol començar a llegir-ne i busca una veu humana, concreta, amb imatges poderoses i emocions reconeixibles.
A més, Heaney té una virtut que avui resulta especialment valuosa: sap unir bellesa i consciència. La seua obra parla d’un món ferit per la violència i per la història, però no converteix el poema en discurs pla. El poema manté la seua força pròpia. No sermoneja i, alhora, sap veure. No satura de contingut, només deixa una imatge treballant dins del lector. Aquesta és una de les raons per les quals continua sent un poeta tan llegit i estimat.
Deia Protàgores que l’home és la mesura de totes les coses. I ho és perquè mai veiem la realitat tal com és sinó com nosaltres l’interpretem. Estime molt aquests poemaris, car amplien el vocabulari amb què entenem la vida. Després de llegir Heaney, una eina, una mà, una casa, un camp o una absència poden adquirir una llum diferent. La poesia, quan és bona, no ens separa del món: ens hi torna amb més intensitat. I això és exactament el que fa aquest llibre: ens ajuda a entendre’ns millor.
Per tot això, tot plegat, 100 poemes, de Seamus Heaney, en la traducció de Marcel Riera i amb el segell de Quaderns Crema (Alba Editorial va publicar fa uns anys la versió en castellà amb traducció d’Andrés Catalán), és una bona recomanació. Un volum per descobrir un poeta essencial, per a llegir sense pressa i per recordar que la literatura també pot ser una manera d’aprendre a mirar, sinó és aquest és el seu objectiu principal.
