Els imprescindibles Albert Arribas i Silvia Delagneau fan realitat una Dinamarca de Lluïsa Cunillé a la Sala Beckett que omplen de vida Pere Arquillué i Imma Colomer. Arribas és un director únic, de tractament singular de l’oratòria, de gestos que l’uneixen tant al geni cinematogràfic David Lynch com a la màgia local de la tradició catalana, d’un desenvolupament estrambòtic dels personatges i una capacitat incomparable per crear capes de contingut en textos que semblen buits.
Delagneau és una artista d’un domini exquisit del tractament del color, de les capes emocionals que poden generar clímax, de la capacitat d’expressar emocions i fer referències complexes tant amb vestuari com amb escenografia. Les dues figures han creat un entorn variable, inconsistent, que tant espanta com fa riure, que sorprèn i que permet a Arribas treballar en un entorn estètic allunyat de la buidor metateatral que sovint el vesteix, i a Delagneau baixar a tocar la burla i ridícul, però també l’elevació, constants, d’una direcció que no treballa només en una dimensió.
De cortines que creuen l’escenari a d’altres que cauen de portes i esdevenen roba, a ulleres de sol que estremeixen i no són necessàries perquè no fa sol, a maquillatge humiliant i que dona profunditat al text, així com pentinats i cuetes que fan que una dona de gairebé vuitanta anys sembli una nena. Arquillué i Colomer fan realitat la multiplicitat d’actituds que Arribas extreu del text, oferint sensualitat femenina dels intèrprets, humor banal, violència que sembla no explotar mai.
Arquillué sobretot fa brillar les diccions farcides de contingut tan habituals en les obres del director, demostrant la seva enorme versatilitat i que només arriba a brillar quan la direcció està a l’altura del seu talent. Imma Colomer fa un treball també riquíssim, que genera una multiplicitat d’estats d’ànim, d’emocions i somriures, vulnerabilitat i humanitat. L’escenografia de Delagneau i Ona Grau permet situar els personatges en un espai conegut, però deshumanitzat, on les intuïcions del dolor i la falta de comunicació es poden explicitar amb gestos i mirades.
L’únic element que queda deslluït quan es compara amb aquests universos fascinants és el d’un text que no pren cap punt de partida ni final, on els temes que menciona se succeeixen sense cap construcció dramàtica, on es donen nombroses oportunitats per generar escenes ben esfereïdores i de gran terror existencial, però que es perden en soliloquis fragmentats que no fan avançar els personatges ni assoleixen atorgar-los-hi característiques interessants. Com si el contingut no deixés respirar la forma i l’ofegués sota capes i capes de soroll i irrellevància.
Podria ser molt teatre de mitjan segle XX si la por i el silenci fossin genuïns, però en cap moment ho semblen, i l’estructura no és pas prou interessant per justificar el soroll que es genera. En qualsevol cas, l’art d’Arribas, Delagneau, Arquillué i Colomer fa que valgui la pena aquesta fugida al fred del nord que acaba fent-se, al capdavall, molt proper.
