Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Carlus Padrissa, un dels directors artístics de la companyia La Fura dels Baus, ha explicat aquests dies que no pensen aturar-se fins haver aconseguit renovar l’òpera. Ho diu quan presenta el muntatge Carmina Burana, de Carl Orff, al Teatre Tívoli de Barcelona, cosa que vol dir, això ja no ens sorprèn, que la seva proposta serà agosarada, trencadora, valenta. L’espectacle no és nou, va ser estrenat a Sant Sebastià el 2009 i des de llavors ha viatjat per diverses ciutats del món, tot i que el que veiem al Tívoli és una versió amb algunes variacions musicals (a càrrec de Josep Vicent) per adaptar-se a l’escenari del Tívoli.
Carmina Burana és una obra agraïda per a qualsevol director, perquè la seva obertura, O Fortuna, no només és coneguda per tothom, sinó que, a més, és d’aquelles peces enèrgiques i rotundes que sedueixen escoltar-les en directe. És com haver vist mil vegades La Gioconda en imatges i tenir l’oportunitat de veure-la en persona. Ara bé, Carmina Burana no és només O Fortuna i superada la seva obertura, l’espectacle ha de mostrar musculatura en tot moment. En aquest sentit, Padrissa no renuncia al seu ADN i el que veiem al Teatre Tívoli respira La Fura dels Baus per tots els costats. Ara bé, a vegades la companyia ens ofereix propostes que semblen conformar-se amb els seus trets més característics, un dels quals és la grua.
Sobre l’escenari tenim una gran cortina blanca sobre la qual es projecten unes quantes imatges que volen il·lustrar els textos medievals de Carmina Burana. Aquí tenim, el meu parer, el primer problema: entenc que Padrissa vulgui ser agosarat, però aquestes imatges semblen pròpies d’un projecte escènic de baix pressupost fet per un grup d’estudiants de secundària per mostrar-lo a familiars i amics l’últim dia de classe. Són horteres, les típiques imatges que trobaries circulant per Internet acompanyades d’una frase de Paulo Coelho. Aquesta cortina tapa l’orquestra. Pensada originalment per a una orquestra simfònica, Josep Vicent adapta Carmina Burana a dos pianos, timbals, percussió, flauta i contrabaix. Aquests canvis són necessaris per les dimensions del Tívoli, però això comporta un parell de handicaps. El primer és el fet mateix de tenir l’orquestra (World Orchestra Soloists) tapada per una cortina tota l’estona, com si fos un element secundari, la qual només veiem en acció en un bis final, que és, és clar, O Fortuna. Entenc que l’espai és el que és, però cal preguntar-se si realment aquesta cortina era necessària, si les imatges projectades aporten realment valor afegit a l’obra. L’altre handicap és la qualitat del so, el Tívoli és un teatre preciós, ningú ho dubta, però la percussió, segons com, pot sonar massa estrident.
Aquesta Carmina Burana compta amb quatre intèrprets, dos sopranos (Amparo Navarro i Luca Espinosa), un contratenor (Jordi Domènech) i un baríton (Toni Marsol) que mostren una gran força vocal, però en alguns casos es troba a faltar una millor afinació. Ells estan acompanyats per quaranta veus de la Polifònica de Puig-Reig, que fan una gran tasca a nivell vocal, però se’ls veu una mica maldestres en la gestualitat. En general, tot plegat, m’ha acabat semblant un espectacle que no funciona. La música de Carl Orff és magnífica, però la proposta de La Fura dels Baus afegeix elements que no encaixen i per molta adaptació musical que s’hagi fet a causa de les dimensions del Tivoli, calien altres modificacions escèniques o bé altres sacrificis. Tinc la sensació de què a La Fura dels Baus li convenç tant el seu propi discurs, que creu que els demés ens podem empassar qualsevol proposta.
________
Carmina Burana / Teatre Tívoli (Casp, 8) / Música de Carl Orff / Direcció i dramatúrgia de Carlus Padrissa / Direcció i adaptació musical de Josep Vicent / 80 minuts / Fins el 13 de març / 37 euros / www.lafura.com
Potser és un pèl suau aquesta crítica. La Fura no sorprèn perquè ja és previsible. Deu ser el pitjor que els podia passar, si realment pretenen renovar l’òpera. La genialitat va més enllà de l’extravagància. Crec.