Concert sense encant sota la calor barcelonina al Liceu, en un format poc estimulant: per una banda, Asmik Grigorian interpretant les Vier Letzte Lieder de Strauss i Mild und Leise de Tristan und Isolde i, després de la pausa, Matthias Goerne fent dues escenes wagnerianes: el lament de Marke, també de Tristan und Isolde, i el monòleg final de Die Walküre, tot sota l’absència creativa de Josep Pons a l’orquestra, qui va eliminar qualsevol oportunitat dramàtica d’un recital que s’esperava, precisament, emocionant.
Lluny de qualsevol dinàmica poètica, de textures treballades, prioritzant sons fixes sense vibratto i que sonen gairebé amateurs, hom es pregunta si el director català és bo realment en repertori alemany. Irònic va resultar que, l’última frase dels Vier Letzte Lieder, quedés tan buida per dins i per fora: «És això, la mort?»
Grigorian, a qui hem pogut gaudir enormement a les Rusalka que es fan aquests dies al teatre, va venir preparada al concert (preparada, que no transformada, en una música decadent, sobrecarregada i desorbitada com la de Strauss). Tot i un inici fred, i una millor interpretació a la segona cançó, potser va ser a la tercera, «Beim Schlaffen», on més es va deixar endur i on va poder transportar la música i el text a un espai humà, i on en algun instant podia recordar al lirisme rusalkià.
Matthias Goerne / Foto A. Bofill.
També és cert que les dues primeres, «Frühling» i «September», brillen més amb una veu més gran que la de la soprano lituana. En qualsevol cas, possiblement hauria resultat més convincent amb una direcció musical que es preocupés de no tapar-la. Va seguir el preludi del Tristan, d’escàs interès. El Mild und Leise posterior va resultar també fred en forces instants. Només en comptades ocasions van sentir-se accents, tremolors i sons vibrants d’emoció, que si aconsegueix transportar a la peça sencera pot esdevenir monumental. Al concert del Liceu, però, no va ser el cas.
A la segona part, Goerne va oferir el seu cant crepuscular i decadent que només es fa comunicatiu quan se centra a oferir una melodia. La seva veu uniforme, gens bella i carregada de gestos kafkians podria funcionar en determinats contextos, però ni com a Marke ni com a Wotan va ser capaç d’aportar noblesa, emoció o drama.
És possible que ni amb una bona orquestra pugui transformar-se en aquests personatges. Així doncs, una vetllada a totes voltes prescindible, on es va tornar a constatar que Grigorian és una soprano excepcional, però també humana. I que l’art no cau del cel, sinó que és resultat de feina i talent.
