L’estil de Fernando Botero (1932-2023) no admet gaires dubtes: figures de gran volum, cossos grossos de formes exagerades i, per norma general, colors vius. En canvi, uns trets tan fàcils de reconèixer poden fer que ens quedem amb lectures massa superficials de l’obra de l’artista colombià. Passa sovint amb els grans pintors: ens limitem a confirmar el que ja sabem (o el que creiem saber) quan veiem un quadre seu en un museu, però poques vegades tenim l’oportunitat d’aprofundir en la diversitat temàtica de les seves creacions o en les diferents tècniques que van utilitzar.
La interessantíssima exposició que el Palau Martorell dedica a Fernando Botero, amb més d’un centenar d’obres (totes elles de col·leccions privades), és una oportunitat per trencar amb les simplificacions: l’obra del colombià és molt més que formes exagerades, hi ha un ric discurs de fons que podem explorar en aquesta mostra. Fins i tot, si reduïm les seves obres a la concreció de les formes, podríem dir que aquestes, al capdavall, responen a una manera d’interpretar i explicar el món. El que resulta rellevant d’aquesta proposta, doncs, no és tant l’estil, que ja el coneixem, sinó com aquest estil projecta una mirada vers diverses realitats.
Una d’aquestes realitats és la de la violència; en aquest àmbit llegim que potser l’art no pot provocar canvis socials o polítics, però almenys permet fixar en el temps determinats episodis perquè no siguin oblidats. Veiem aquí escenes de violència a Colòmbia (per exemple, un oli que mostra Pablo Escobar mort), però també les tortures sagnants que l’exèrcit dels Estats Units va perpetrar a la presó de la ciutat iraquiana d’Abu Ghraib.
Altres seccions de l’exposició són Amèrica Llatina (on veiem l’exuberància de la natura i la força dels colors en escenes quotidianes, però enigmàtiques), el món del circ, la religió, les natures mortes o, fins i tot, una reinterpretació de grans clàssics de la pintura que mostren la seva admiració per artistes com Velázquez, Ingres, Vigée Lebrun o Da Vinci. Val la pena aturar-se per exemple en la versió -exuberant, és clar- que Botero fa d’El matrimoni Arnolfini, de Van Eyck, o davant d’una altra obra capital de la història de l’art, el Díptic dels Ducs d’Urbino de Piero della Francesca. L’homenatge a Velázquez es concreta en una peça mai exposada abans, La Menina.
Tots els quadres tenen un silenci que contrasta amb la contundència dels colors i les formes. Aquest contrast és el que fa que es construeixin atmosferes de certa tensió o misteri. Potser és també perquè els personatges d’un mateix quadre no acostumen a creuar-se les mirades, encara que protagonitzin escenes festives i lúdiques. Potser tot plegat s’entén com a conseqüència de la influència que el Quattrocento va tenir en Botero, després que aquest passés dos anys a Florència.
A l’exposició (que ha estat comissariada per Lina Botero, filla de l’artista, i Cristina Carrillo de Albornoz, experta en la seva obra) veiem pintura, dibuix, escultura i tècniques diverses com pastel, aquarel·la o carbonet. Una varietat de treball que Botero utilitzava per connectar amb el seu passat, la seva experiència vital, la seva terra o la natura desbordant. A més, la mostra ofereix diversos audiovisuals que permeten endinsar-nos en el procés creatiu de Botero i entendre que, tot i que el seu estil va quedar molt ràpidament definit, mai va deixar d’experimentar en l’art.
