Lu Pérez (Barcelona, 1985) treballa, des de fa anys, al sector editorial, dedicant-se a promocionar autors des de l’àmbit del màrqueting. Ara, fa una passa endavant i publica la seva primera novel·la, Nieve (Bunker Books), guanyadora del Certamen August Dupin de novel·la negra. La història gira al voltant de dues dones, dues cares d’una mateixa moneda, una d’elles és inspectora de policia i l’altra és una dona vulnerable que pateix els maltractaments de la seva parella, qui li fa veure que passa uns dies en una casa aïllada a la muntanya els anirà bé. Aquesta experiència, però, serà tràgica i les dues dones s’hauran d’enfrontar a les seves pors.
Què et va portar a escriure Nieve?
Nieve és la primera novel·la que publico. A primera instància, la meva intenció era escriure una novel·la negra, però la psicologia dels personatges i el rerefons de la pròpia història van empènyer l’obra cap a una cosa diferent. És una novel·la en la qual convergeixen diferents gèneres i que està vertebrada per un tema de pes com és la violència de gènere. Crec que en en el fons el to de la meva narrativa és de denúncia, que el que veritablement em mou a l’hora d’escriure és manifestar-me a través de la literatura.
Quina va ser la primera imatge que et va venir al cap quan vas pensar en la novel·la? La neu? La casa? Alguna altra?
Diria que la muntanya. Crec que la muntanya és un element central en la novel·la i que té un fort vincle amb la protagonista. En alguns moments de la trama, a mesura que vas coneixent a Andrea, esdevé aquesta sensació d’estar enfront d’un massís gegant, rocós i immòbil.
Diries que és una novel·la amb dues protagonistes?
Sí. A la novel·la es desenvolupen dos personatges mitjançant dues veus narratives distintes. Andrea ens narra la seva història en primera persona, i ens acostem molt a la seva psicologia i a la seva manera de pensar. La part focalitzada a la Blanca, en canvi, està narrada en tercera persona. Ambdues són molt distintes: Blanca és inspectora de policia i Andrea la principal sospitosa. Són personatges totalment oposats però, al llarg de l’interrogatori sobre el qual s’articula la trama, s’aniran entrellaçant en una simbiosi que anirà in crescendo.
¿Diries que els dos personatges femenins principals podrien ser les dues cares d’una mateixa moneda? Que, d’alguna manera, cadascuna es pot emmirallar en l’altra?
Sí, per descomptat. Blanca i Andrea són molt diferents, diria que fins i tot són personatges antagònics, però a mesura que avança la novel·la es descobreixen l’una a l’altra, s’identifiquen, s’adonen que comparteixen la mateixa por: viure en solitud.
El personatge d’Andrea és víctima d’una relació amb un home narcisista. En canvi, no és capaç de tallar la relació…
Andrea és una persona profundament ferida. Va conèixer a Diego, la seva parella, en un moment de feblesa després de la mort de la seva mare i de seguida va crear una espècie de dependència inconscient amb ell. Per part seva, Diego la utilitza constantment. És una relació tòxica de la qual Andrea li costa sortir.
Blanca, la inspectora, tampoc sembla capaç de posar la seva vida en ordre per altres ferides que arrossega.
Blanca és una dona addicta a la feina. Ha sacrificat tant per avançar en la seva carrera que ha deixat a un costat a la seva família i la seva vida personal. Hi ha un punt d’inflexió en ella molt interessant i és que quan creu que té la seva vida controlada i que és una agent de policia excepcional, comet un error imperdonable arran del qual mor una dona. Aquest fet li marca profundament, la destrossa.
Podríem dir que Nieve és una novel·la sobre els límits? Potser els límits que no sabem posar-nos i les seves conseqüències?
És una bona interpretació; tant la Blanca com l’Andrea han comès l’error de deixar-se portar, de viure com ostatges dels seus propis desitjos. Per a mi ha estat tota una experiència crear-les i desenvolupar-les. Explorar els marges dels meus personatges, estirar-los fins a veure fins a on poden arribar, portar-los a l’extrem, em resulta molt fascinant a nivell narratiu.
D’alguna manera, la història gira al voltant de personatges aïllats. Però, a més, tenim una casa aïllada en un poble aïllat per la neu. Entenc que no és casual.
No, no és casual. La meva intenció era recrear un entorn on els personatges tinguessin cert paral·lelisme amb l’ambient, amb l’escenari. Al cap i a la fi, en Neu, la naturalesa està molt present durant tota la història, gairebé és com si fos un personatge més. És una naturalesa salvatge, imperiosa, desafiadora, on té cabuda la fantasia fins i tot. Alguns lectors em diuen que el fred es respira a mesura que llegeixes la novel·la i aquesta és justament la sinestèsia que volia recrear en sintonia amb els personatges.
Llegint la novel·la, sembla inevitable pensar en les històries negres nòrdiques. N’ets lectora?
He llegit a diversos autors d’aquest estil, com Jo Nesbo o Camila Lackberg. És veritat que comparteixo amb ells l’ambientació i molts elements climàtics, encara que el meu estil narratiu crec que té una forta influència de la literatura llatinoamericana. Especialment en el tractament dramàtic dels personatges o en la inserció de trets fantàstics en el context narratiu.
Quines lectures t’han influït a l’hora d’escriure Nieve?
Un dels autors que vaig llegir molt mentre escrivia aquesta novel·la i que fins i tot em va arribar a obsessionar en Mircea Cartarescu. És un autor que em fascina, que té la capacitat de sorprendre’m en cada pàgina. Potser, d’entrada la meva novel·la no té res a veure amb les seves, però és un escriptor que m’inspira perquè arrisca constantment, és capaç d’introduir elements o estructures inusuals en les seves novel·les i que no té por de saltar-se les normes. Això és una cosa que admiro d’ell i que em va inspirar per a avançar en la meva obra.
Nieve és la teva primera novel·la. Quines han estat les dificultats d’enfrontar-se a aquest repte?
Per a mi escriure forma part de la meva vida, gaudeixo molt fent-ho, la literatura és una via d’expressió fonamental per a mi. Així que potser, la meva major dificultat la vaig trovar una vegada acabada la novel·la. El sector editorial és complicat; estem en un moment en que es publica massa ficció i és molt dificil fer arribar el teu treball a editors o agents. Vaig tenir moments de crisis i decepció. Però llavors ho vaig presentar al Certamen August Dupin de novel·la negra que organitza Bunker Books i vaig tenir la sort de guanyar-ho. A vegades sento que encara no m’ho crec.
Abans deies que Nieve és un híbris de gèneres: hi ha novel·la negra, terror, intimisme… Seguiràs explorant aquesta hibridació en el futur?
Sí, és una línia que continuo treballant. A més m’agradaria posar focus en el terror, crec que és un gènere que té una projecció enorme. Detecto que hi ha noves formes de crear narratives sobre el terror, ja que el terror neix de les nostres pròpies pors, les pors del segle XXI, que no són pocs. És un gènere sobre el qual vull continuar explorant.
