Confusió vital (i literària)

La protagonista de 'Los olivos de Belchite', d'Elena Moya, és una dona a punt de casar-se que travessa una crisi existencial
Elena Moya Los oliveos de belchite

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


L’editorial Suma de Letras ens presenta Los olivos de Belchite, d’Elena Moya, com una novel·la basada en els tràgics episodis de la Guerra Civil a Belchite, una història de supervivència de tres dones que es van enfrontar al franquisme i als seus vestigis en l’actualitat (segons dicta la contraportada). Però un llegeix la novel·la i s’adona que Belchite apareix com podria aparèixer qualsevol altre racó d’Espanya; que la Guerra Civil no és més que un llunyà teló de fons per dir que la mare i l’àvia de la protagonista van patir les conseqüències del conflicte però sense massa dramatisme; i que, en definitiva, és una novel·la que ni de lluny es correspon amb el text de la contraportada en cap sentit.

L’argument: Segle XXI, María està a punt de casar-se amb el fill d’un empresari dedicat al negoci de l’cava. El futur marit és un gran seguidors de l’Opus Dei, d’aquells que fan servir el cilici per evitar tenir relacions sexuals abans d’arribar al matrimoni. María mor de ganes de dormir amb ell perquè ja té vint-i-llargs i encara és verge, però quan se’n va a Londres per obrir un magatzem de distribució de caves descobreix que la noia que gestiona la venda del local li produeix algun sentiment que va més enllà de l’amistat (sorpresa!). D’altra banda, la mare i l’àvia de María viuen a Belchite en una casa allunyada de poble vell, per la qual cosa en realitat les bombes de la Guerra Civil no els van afectar. Però l’avi va desaparèixer en aquells anys i aquí sembla que radica el (brevíssim) misteri.

El marc temporal de la novel·la és l’actualitat, no els anys trenat: ni hi ha flashbacks ni recreacions de la guerra ni res per l’estil. Los olivos de Belchite gira al voltant de la confusió que sent María, que està a punt de casar-se, però no està molt segura de gairebé res. Això no obstant, tenim afirmacions surrealistes com que les famílies espanyoles no parlen de la Guerra Civil perquè és tabú o perquè tenen por de les represàlies (sí, així és, com si els nostres pares i avis mai no ens haguessin explicat res i no visquéssim en un país que té la Guerra Civil en molts temes de conversa i en molta de la nostra cultura). I això per no esmentar altres estranyes ocurrències de l’autora, com que María treballi per Banca Catalana, tot i que fa deu anys que no existeix.

Però n’hi ha més. L’autora s’entesta durant tota la novel·la en què els seus personatges es queixin de forma incansable del tracte que reben els catalans per part d’Espanya; que si el boicot dels productes catalans, que si ara un se sent insultat perquè un madrileny diu «cortijo» en lloc de «masia»… fins i tot parlar de l’Estatut, el Constitucional i els toros. En fi, tota una parafernàlia que no ve al cas però que, en el cas hipotètic que aquesta novel·la tingui èxit a Espanya, caldrà tocar fusta perquè ningú tregui conclusions equivocades. Això, però, no seria el més preocupant, ja que si afegim que la novel·la es va publicar primer en anglès a la Gran Bretanya, llavors cal sumar que aquesta novel·la ofereix una imatge provinciana i exagerada dels espanyols en general i dels catalans en particular. Quina necessitat tenia l’autora de perdre’s per aquests camins?

Diu Paul Preston a la contraportada que Los olivos de Belchite «és un miracle» (així, sense pudor). I afegeix que «no només esgrimeix com la Guerra Civil va destrossar milers de vides i amors, sinó que també trasllueix com les conseqüències del conflicte encara estan molt presents avui. D’una manera íntima, la novel·la il·lustra les limitacions que una democràcia tan curta imposa en la vida de tots els espanyols.» Creguin-me, sembla que Preston estigui parlant d’una altra novel·la. En fi, llegeixin-la si els ve de gust. Jo m’he quedat perplex.

Categories
LLIBRES
5 Comentaris en aquesta entrada.
  • Señorita Griffin
    13 setembre 2011 at
    Deixa una resposta

    Por fin leo una critica real y acertada de este libro… nos han vendido una novelita rosa como historica. Que Elena Moya escriba en el The Guardian me da igual, este libro es predecible desde la primeras páginas y está cargadito de tópicos.

  • Miguel
    9 setembre 2013 at
    Deixa una resposta

    Alucino con los tópicos de esta novela y con sus estereotipos de los españoles(todos vagos y del Real Madrid,sobre todo los fachas)y los catalanes todos trabajadores y sufriendo las consecuencias de pertenecer a España. Patetico.

  • angel
    29 octubre 2013 at
    Deixa una resposta

    Comparto plenamente la crítica de Manel.
    La novela no tiene por donde cogerla. Pienso que Preston leyó otra o ese dia no tuvo su mejor momento.

  • Chemoak
    6 març 2015 at
    Deixa una resposta

    Coincido con la crítica del señor Haro. Novela predecible y llena de topicazos. No la recomendaría.

  • Javier
    4 abril 2015 at
    Deixa una resposta

    Hola Manel, uffffff, un comentario lógico, sosegado y justo sobre ese engendro belchitero de una tal Elena Moya encontrado al azar en esta página cuando pretendía comprobar lo que ya sospechaba de la condición sexual de Elena Moya. Confirmado con solo ver su fotografía, jejeje.
    Normal que Preston califique de “milagro” lo que no tiene ni pies ni cabeza.
    Un cordial saludo

  • Deixa un comentari a Cancel resposta

    ALTRES ARTICLES