Patricia Tena. Barcelona
Giacomo és un jove que té èxit pràcticament en tots els àmbits: és guapo, culte, té una bona feina i no li falten les dones. No obstant això, no és feliç perquè sent que li falta alguna cosa important. Una de les seves principals distraccions és observar diàriament una noia que puja en el mateix tramvia que ell cada matí. Els dos es miren, s’agraden des de la distància i s’analitzen, però cap s’atreveix a fer el primer pas. Un dia, ella, Michela, li proposa fer un cafè i el protagonista accepta encantat imaginant que a partir d’aquest moment els seus destins es creuaran per sempre. Però res més lluny de la realitat: ella se’n va a l’endemà a Nova York i volia passar amb ell uns minuts, per evitar que li quedés sempre el remordiment de no haver-lo conegut. En aquest moment, Giacomo s’adona que el que li falta en la seva vida no és l’amor, sinó Michela; senzillament ella. Així que decideix emprendre un viatge cap als Estats Units per seguir coneixent-la.
Un cop allà, Michela li proposa un joc molt perillós: durant nou dies els dos faran el que els hi vingui de gust, pot ser que fins i tot es facin parella i es diguin t’estimo, però després ell tornarà a Europa i ella seguirà el seu camí. Passi el que passi i sentin el que sentin, nou dies després hauran d’oblidar-se. Però com fer-ho si has conegut la persona amb la qual vols passar la resta de la teva vida? Fabio Volo és un autor italià molt conegut al seu país, participava en la versió italiana del programa de televisió Caiga quien caiga, ha intervingut en pel·lícules d’èxit com Manuale d’amore 2 i molts crítics el qualifiquen com el «Nick Hornby italià.» El seu quart llibre, Un día más (Suma de Letras), és una novel·la divertida i amena, el seu estil té tocs d’humor i molta frescor i el personatge masculí, Giacomo, m’ha semblat molt ben dibuixat i interessant.
En línies generals, és fàcil connectar amb la història, però la veritat és que cal prendre-se-la com una novel·la romàntica en què no cal fer-se massa preguntes. O si ens posem a analitzar l’argument, potser trobaríem excessivament absurd el joc que proposa Michela. No resulta versemblant que si els protagonistes realment estan tan enamorats decideixin trencar al cap de nou dies sense, al menys, plantejar-se la possibilitat que un es mudi al lloc de residència de l’altre. El final de la novel·la peca de previsible, idealista i poc original, però a grans trets és una novel·la amable amb la qual es pot gaudir un calorós dia d’estiu a la platja, mentre sentim el mar de fons i somiem que algun banyista que no ens ha tret l’ull de sobre s’acosti a convidar-nos a un cafè (o alguna cosa més refrescant) per conèixer-nos millor.
