Manel Haro / @manelhc
L’editorial Stella Maria ha recuperat La noche en que mataron a Calvo Sotelo, el llibre de l’irlandès Ian Gibson on explica alguns dels esdeveniments clau que van tenir lloc a Madrid abans de començar la Guerra Civil. El fet més important d’aquest assaig, com indica el títol, és l’assassinat d’un dels líders més destacats de la dreta espanyola dels anys trenta, José Calvo Sotelo, que havia estat ministre d’Hisenda en la dictadura de Miguel Primo de Rivera, exiliat a Portugal des que va néixer la Segona República, però que va poder tornar a Espanya el 1934, gràcies a les amnisties del govern radical-cedista, per entrar a Renovación Española.
Calvo Sotelo no tenia escrúpols, sabia quina era la seva missió i les seves posicions eren cada vegada més properes al feixisme, motiu pel qual José Antonio Primo de Rivera el veia com una amenaça. La concatenació d’assassinats polítics que Espanya estava vivint el 1936 era una prova de què la guerra era inevitable. No obstant això, la idea del cop d’estat portava anys bategant de manera lenta però constant. Segons Gibson, el partit monàrquic Renovación Española havia nascut, al gener de 1933, amb el propòsit d’organitzar un cop que acabés amb la República i per aquesta raó havien dedicat molts esforços a aconseguir el suport de l’estranger, especialment de Mussolini, a qui havien fet arribar una carta al 12 juliol 1936 informant que el cop d’estat tindria lloc sis dies més tard, cosa que no arribaria a veure Calvo Sotelo, que va ser assassinat aquella mateixa nit.
La mort de Calvo Sotelo era la resposta contundent a l’atemptat, unes hores abans, contra el tinent de la Guardia de Asalto José Castillo, assassinat a trets per falangistes al centre de Madrid quan es dirigia al seu lloc de treball. Castillo, fidel republicà, socialista, antifeixista i disposat a estar sempre en la primera línia, havia rebut diverses amenaces de mort, motiu pel qual li havien proposat un canvi de ciutat, que havia rebutjat. Sabia que tard o d’hora hauria d’enfrontar-se a un atemptat, especialment després d’una sèrie d’esdeveniments en els quals s’havia vist immers i que havia fet que la seva eliminació fos prioritària per a les milícies falangistes. Un d’ells va ser l’enterrament de l’alferes de la Guàrdia Civil Anastasio de los Reyes, que havia mort per una bala que li va travessar el fetge en un tiroteig en els actes de celebració del cinquè aniversari de la Segona República. Tot i que en aquell temps Espanya estava acostumada als assassinats i les morts col·laterals, la d’Anastasio de los Reyes va ser la primera d’una sèrie de víctimes que van fer que la Guerra Civil fos una realitat inevitable.
La sort de José Castillo estava, doncs, cantada i encara que hi va haver diversos intents d’eliminar-lo, no va ser fins el 12 de juliol de 1936 quan es va acabar amb la seva vida. Els seus companys de la Guardia de Asalto i les milícies socialistes demanaven venjança. Aquests últims estaven especialment encesos perquè el 9 de maig havia estat assassinat també l’instructor de les milícies socialistes i afiliat de la Unión Militar Republicana Antifascista, Carlos Faraudo. La reacció no es va fer esperar: un grup de membres de la Guardia de Asalto i diversos socialistes, encapçalats pel capità de la Guàrdia Civil Fernando Condés van sortir amb la intenció de detenir a algun polític com Antonio Lerroux, José María Gil Robles o Antonio Goicoechea, però cap d’ells es trobava al seu domicili. El grup es va dirigir llavors al domicili de Calvo Sotelo, al número 89 del carrer Velázquez, on el van detenir per portar-lo a la Dirección General de Seguridad. Però el vehicle no va arribar al seu destí: després d’uns metres recorreguts, el socialista Luis Victoriano Cuenca li va disparar dos trets al clatell. Moria així un dels candidats a portar les regnes d’Espanya un cop produït el cop d’Estat. Cinc dies després començava la Guerra Civil.
Ian Gibson fa així un repàs exhaustiu a esdeveniments i personatges que són fonamentals per entendre el desenvolupament dels darrers anys de la República i l’esclat de la Guerra Civil. Sobretot és interessant la manera com l’autor ens fa sentir la tensió que anava creixent dia rere dia i també el retrat humà que fa de cadascun dels personatges implicats en aquests episodis; és a dir, Gibson no es limita a citar noms, sinó que entra en cadascuna de les persones perquè el lector comprengui què motivava les seves decisions i ideologies. Diria, en definitiva, que aquest és un gran retrat de personatges i, en conseqüència, un extraordinari retrat d’una època convulsa i terrible, plena d’enceses passions i ideologies. Celebro, doncs, la iniciativa de l’editorial Stella Maris de recuperar aquest excel·lent llibre.
