An only child (Comisura, 2025) és la crònica gràfica de Carlota Visier (Conca, 1993), una autobiografia de la nena que va ser i que va sentir solitud i insatisfacció. La infància és una mili, com diu Esty Quesada, coneguda a xarxes socials com SoyUnaPringada, citada aquí. En aquest llibre, la infància de la narradora es desenvolupa sobretot en parcs de jocs, com el que la seva mare va muntar a la seva ciutat natal i on ella acabaria treballant.
La mare, precisament, és la protagonista de la imatge introductòria, quan estava embarassada, imatge que la narradora aprofita per presentar-se. Més endavant apareix ella de petita amb una màquina d’escriure de joguina, com si estigués escrivint aquest llibre (en certa manera, va començar a escriure’l aleshores). Es diu Carlota perquè és un nom que no té diminutiu fàcil i durant la seva infància va recórrer els parcs de jocs i celebracions infantils d’Espanya, fins que la seva mare va recopilar la seva opinió sobre què li havia agradat de cadascú i va muntar el primer d’aquests espais a Conca, anomenat Party Park.
Aquest es va convertir no només en el lloc on va celebrar els seus aniversaris, sinó també on anava després de l’escola, on feia els deures o on feia la migdiada. Aquest lloc, infreqüent, excepcional i enlluernador per a qualsevol nen, era el seu dia a dia, casa seva. Hi havia qui considerava que això era ser afortunada. Ser la filla de la propietària del Party Park era un privilegi.
Abans de néixer, una vident li va dir a la mare de la narradora diverses profecies que es van complir i una que no, que era que es moriria jove. Aquesta no es va complir, però ells encara no ho sabien i la narradora va aprendre des de petita el que era estar sola al món per acostumar-se al que pogués passar a la seva mare. Aprendre a estar sola va ser l’objectiu de la infantesa, sobretot a l’estiu, que diu que era la pitjor estació, l’estació més cruel.
A l’acadèmia d’anglès, quan la professora li va preguntar si tenia germans, la narradora va respondre que era a lonely child. Aleshores, la professora li va rectificar i li va dir que potser volia dir an only child, però la narradora no va creure estar gaire equivocada en realitat. An only child es com gaudir d’una exposició fotogràfica alhora que s’expliquen fragments d’una història. També és una entrada a la intimitat d’una vida i una infància. No és un llibre qualsevol, ja que convida a tractar-lo amb cura; lluny de ser un llibre comú, abraça el lector d’una manera poc convencional.
Visier fa d’un parc de jocs com tants n’hi ha repartits per Espanya, un lloc erigit en refugi, en casa, en territori de culte i pelegrinatge. També és un homenatge a la infància i a la figura materna, la por de la qual, a la profecia, es traspassa a la filla. Es tracta d’un llibre circular, ja que la nena que va créixer en aquest parc hi acaba treballant, i també híbrid, perquè barreja text i imatge amb un toc nostàlgic i malenconiós d’aquells dies d’infantesa, és a dir, d’aquella mili o d’aquell paradís perdut.
