Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Un grup de gent que es coneix des dels temps joves es reuneix per fer una celebració, una trobada. En el transcurs d’aquesta trobada la gent comença a dir-se les veritats i la cosa es complica. És aquest un esquema argumental que hem vist repetits un munt de vegades, amb més o menys grapa. I és, de fet, el punt de partida de The Party.
Però aquesta pel·lícula breu, de poc pressupost, filmada en blanc i negre i en temps real, gairebé, té la seva gràcia. Compta amb un grup d’actors i actrius de primera categoria, amb uns diàlegs que freguen l’humor negre a l’anglesa en molts moments, amb unes quantes àcides reflexions sobre la necessitat i valor de la política, i amb una crítica social gens subtil a l’entorn de moltes dèries del nostre present. Per les converses informals desfila la religió, l’abandonament dels ideals joves, la incoherència personal, el lesbianisme, la infidelitat, les teràpies alternatives, les noves maternitats aconseguides gràcies a la ciència, la necessitat de triomfar, el sexe i l’amor, la incomunicació, els canvis fins i tot morals als quals ens aboca la proximitat de la mort i fins i tot alguns tòpics sobre, per exemple, el tarannà alemany. Tan sols falta que parlin del procés… O del Brexit, que potser explica una part de l’escepticisme ambiental dels personatges.
La reunió es fa a casa del personatge interpretat per Scott Tomas, Janet, una dama que acaba de ser nomenada ministra de Sanitat, poca broma, fet que motiva la trobada. Aquesta obra, gairebé teatral, té la virtut de durar uns setanta minuts trepidants, el final vol ser imprevist i sobtat, amb sorpresa, però amb els anys ja hem vist girs d’aquest tipus, la veritat. Tot plegat amanit amb una bonica banda sonora, ben triada, aquests discos antics que un dels personatges posa, de forma insistent, en el seu tocadiscos tradicional.
Els vells progres del passat són grans i viuen bé. L’ateisme materialista no és ben bé el mateix quan arriba el final o es veu arribar. Les feministes tenen contradiccions, com tothom, i les frases més banals, amoroses, pertanyen a autors clàssics de referència. Per guanyar vots s’ha de fer la puta i la ramoneta i el poder és ja un objectiu per ell mateix. Se suposa que la gent moderna és sincera i desinhibida en les seves relacions però en molts aspectes tenim les mateixes manies, silencis, dèries i hipocresies que els nostres avantpassats. El racionalisme no ens evita el patiment. Tothom està molt bé en aquesta petita joia coral però la Patricia Clarckson està extraordinària i, al menys, aquí no és dolentota, tan sols lúcida, cínica i escèptica. Sembla una mica un alter ego de la directora, gran Sally Potter, carregada d’experiència vital i cinematogràfica. He sortit del cinema una mica desconcertada, però ara hi penso i cada vegada m’agrada mes, aquesta The Party.
