Els pous de l’existència

A 'Vindrà la mort i tindrà els teus ulls' Urbà Lozano presenta un personatge pesimista marcat per un amor frustrat i pels records
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls urba lozano (1) (1)

Júlia Costa / @liujatasco

Amb aquesta novel·la l’escriptor Urbà Lozano (Alginet, 1967) va guanyar el premi Enric Valor l’any 2016. Aquest escriptor compta ja amb diferents guardons i amb publicacions que han obtingut  crítiques molt favorables. Sembla que cada dia es fa més difícil, en general, publicar si no s’ha obtingut algun premi que et subvencioni l’edició i asseguri una relativa promoció, tema aquest sobre el qual Lozano reflexiona en diferents entrevistes. L’obra de Lozano ha anat assolint un gruix literari progressiu, en un intent d’explorar sempre nous camins sense renunciar a un estil propi.

L’autor manlleva el títol del conegut poema de Cesare Pavese, autor molt present al llarg de la narració. L’obra està estructurada en forma d’un dietari, escrit al llarg de vuit dies del mes de novembre. El protagonista reflexiona sobre el seu passat, mentre enyora la presència de la seva parella i en desitja el retorn, manifestant la seva angoixa en un to intencionadament elegíac. L’home que ens explica el seu enyorament i aspectes ombrívols del seu passat és un metge que s’ha dedicat a l’ensenyament d’anatomia i que ha treballat durant molts anys a Sicília.

El mes de novembre esdevé un símbol més del tarannà crepuscular d’aquest personatge, ara jubilat i a tocar de la vellesa però que mai no ha estat alegre o optimista. La seva infantesa va ser solitària, sense pare i amb una mare freda, que  sempre ha menystingut per diferents motius i amb la qual intuïm que té més punts de coincidència del que voldria admetre. El retorn al poble valencià de la seva infantesa està relacionat amb la mort d’aquesta mare, amb la qual va tenir una relació distant i complexa. Els diferents capítols acaben cadascun amb dues o tres frases breus, a manera de reflexió gairebé poètica sobre allò que hem llegit.

L’escriptor intercala moltes referències intel·lectuals, dites i frases en italià. L’aparent linealitat de la seva existència amaga penombres fondes i implicacions amb sectors inquietants de la societat siciliana. El protagonista sap adaptar-se a les circumstàncies i evitar conflictes, sigui no prenent partit o decantant-se per algun bàndol sense matisos, quan s’adona de què la neutralitat fa que rebis per totes bandes. Les seves relacions són sempre superficials, excepció feta de l’obsessió gairebé malaltissa per aquesta Fiorella absent, gairebé una ombra en el llibre, una dona més jove que no pas ell, atractiva i, en certa manera, un esperit lliure. Per una banda aquest metge adaptat fins i tot a la corrupció que l’envolta farà, sense escrúpols, disseccions de cadàvers desconeguts, víctimes de lluites internes en les quals no participa mai de forma directa. Tot aquest món fosc i fred s’esberla, però, davant de la passió eròtica i afectiva per la dona amb la qual conviurà, amb alts i baixos, durant molts anys.

El llibre va molt més enllà de la història que ens explica. A través d’una prosa que sembla fluir sense estridències ens explica, en ocasions a mitges i sense entrar en massa detalls, aspectes capaços de neguitejar els lectors fascinats per aquest relat que ens enfronta amb els aspectes més absurds de l’existència. El protagonista defuig l’autocompassió, es mou enmig d’un cinisme de supervivència i potser per aquest motiu la seva passió per aquesta dona ideal o idealitzada resulta més inquietant. En el text trobem referents a la nostra història recent i a aspectes poc amables del suposat canvi democràtic, com ara els lligams partidistes imprescindibles a l’hora d’assolir feines diverses que, paradoxalment, no feia gaire temps s’aconseguien tan sols amb els mèrits acadèmics.

La novel·la té el gran mèrit d’enfrontar-nos amb una realitat poc amable, els canvis són inevitables i esberlen records i possibles tendreses retrospectives, les persones es mouen per interessos tèrbols i egoistes i tan sols, al capdavall, l’amor lligat al sexe ens esperona a continuar vivint. Alguna ressenya (Toni Sabater, 2017)  ha comparat, de forma molt adient, aquest home amb L’estranger, de Camus, i, de fet, es poden establir paral·lelismes evidents entre els dos personatges, no sé si intencionats o lligats a una visió determinada del món i de la vida, començant per la mort de la mare del protagonista. Una novel·la molt recomanable i molt ben escrita, amb diferents nivells de lectura, la qual, més enllà del premi obtingut, mereix surar per damunt de la mediocritat reiterativa de la narrativa actual i que explora amb grapa nous camins i noves temàtiques.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES