Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En el marc de la 27a Mostra Internacional de Films de Dones aquests dies s’ha projectat a la Filmoteca Angkar, un documental molt personal, dirigit per Neary Adeline Hay, nascuda a Cambodja però que avui es pot dir que és de cultura francesa. Moltes tragèdies no europees ens arriben sovint, a través de la literatura o del cinema, gràcies als fills i filles, o néts, d’aquells que van poder fugir del desastre i fer una nova vida en algun país d’acollida. El tema de la memòria històrica ha esdevingut una mena de dogma recurrent i tot és relatiu. La memòria sempre serà parcial, condicionada per l’experiència i la informació de qui ens explica els fets i per les nostres dèries, mites i conviccions. En tot cas, a través dels testimonis individuals que podem conèixer, ens podem fer una idea de l’horror del passat. O del present. De fet no hi ha hagut ni un sol dia, en la història de la humanitat, sense guerra i violència en algun lloc. O a molts. La violència esdevinguda a Europa ens és més propera però la globalització ens acosta avui a d’altres fets, més llunyans en l’espai, un dels quals el govern de Pol Pot i la seva gent, a Cambodja.
L’any 1975, quan tot aquell desastre humà va començar, aquí vivíem amb una certa il·lusió de canvi. Van néixer molts nens i nenes, aquell any, fills d’una altra il·lusió, la dels nascuts a finals dels anys quaranta, quan, malgrat el triomf franquista i la dictadura imposada, el jovent volia tirar endavant com fos. Avui sembla que poca gent recordi aquells dies de la victòria de Pol Pot i la mena d’entusiasme amb el qual es va fer la lectura dels fets, en el seu moment, per part de persones lligades al món de la política, comunistes, i ja, relativament, clandestins. Fins i tot recordo, a l’escola, a l’hora del pati, a mestres fullejant el diari, contents d’aquella arribada dels comunistes radicals al poder. Els dolents eren, com a l’havanera, els americans. Comparar les justes condemnes dels fets de Xile, per part de la premsa d’esquerres d’aleshores, amb el relatiu silenci, o fins i tot amb els entusiasmes, sobre Cambodja, fa esgarrifar. Recordar com molta gent jove es va alegrar d’aquells fets i d’alguns altres de semblants també hauria de ser memòria històrica.
A la pel·lícula, algunes persones comenten que no els agrada això de khmers rojos, i que s’estimen més dir-los comunistes ja que les víctimes també eren khmers. De comunistes, com d’anarquistes o de catòlics, n’hi ha hagut i n’hi haurà de moltes menes però avui, aquí, s’evita la paraula amb cura. Francesc Boix, el fotògraf, va ser un jove militant comunista convençut, però quan al meu barri van posar la placa commemorativa a la casa on va néixer es va evitar la referència militant. Així s’expliquen les coses, en general. Les generalitzacions sempre son complicades, injustes, i fan rebotar la culpa damunt de les idees, com en el cas de les religions, oblidant que la culpa és de persones concretes. I que el mal, d’alguna manera, fa seva la gent quan les circumstàncies afavoreixen l’abús de poder. No podem condemnar el nazisme i passar per alt l’estalinisme i els seus precedents. O lloar determinades revolucions triomfants, com la francesa, sense voler saber les molts injustícies col·lectives i indiscriminades que van afavorir. Mentre que a gent del camp intel·lectual encara se’ls critica per haver estat, per exemple, falangistes o franquistes, haver estat estalinista no sembla que tingui gaire pes en la valoració literària de la posteritat.
Sobre el tema de Cambodja s’ha escrit força i s’han fet d’altres documentals terribles. En moltes ocasions la gent que va patir en directe, la que ha sobreviscut, potser obligada a conviure amb els antics enemics i botxins, s’estima més tirar endavant, viure en pau, si és possible, per això s’entén el silenci de moltes víctimes. Aquest poble al qual el pare de la directora retorna no es troba ni als mapes, la vida abans de 1975 era molt humil, i ja s’havien patit moltes violències, però tot pot empitjorar, com hauríem de saber. La guerra és horrible perquè situa la gent en la inseguretat més absoluta i ofereix oportunitats als sàdics, als abusadors, als ressentits, per tal que facin de les seves sense aturador. Propicia els cabdills cruels i els botxins espontanis. Després dels desastres hi ha, fins i tot, botxins penedits, que admeten els errors, però no son habituals. No és gens senzill pensar que has fet disbarats de tota mena pensant, fins i tot, que era allò que s’havia de fer, en nom de qualsevol idea, política o religiosa. Per altra banda, en molts casos arribem a saber allò que s’esdevé als nuclis urbans però els indrets rurals afavoreixen molta més impunitat i oblit.
Ens pot sobtar que el pare de la directora, en el seu retorn, parli amb una relativa naturalitat amb els antics botxins. Però, sense voler fer comparacions excessives, jo recordo converses, de petita, en les tertúlies al terrat de l’escala, en les quals els silencis s’esberlaven i els antics enemics, conformats amb sobreviure en pau, admetien les crueltats dels dos bàndols i com s’hi van veure abocats, de grat o per força. A mi es que això que avui veig escrit en algunes pancartes, de ni oblit ni perdó, m’angunieja d’allò més.
Cambodja, com Vietnam, son països amb problemes econòmics i molta pobresa que volen tirar endavant i que han generat força turisme. Es pot criticar el turisme massiu tant com es vulgui, la gent tant va a veure quadres i esglésies com camps d’extermini, cementiris de soldats de les guerres europees, indrets de la Batalla de l’Ebre o llocs com Txernòbil, com hem vist recentment. Però en temps difícils i en llocs amb pocs recursos el turisme és una crossa important, amb tots els seus condicionants, misèries, servituds i surrealismes. Ja Víctor Hugo ironitzava amb l’afició de la gent a visitar l’escenari de la batalla de la Waterloo, de forma frívola i inquietant. El valor del turisme es posar en contacte, sigui com sigui, gent diferent, i ajudar l’economia.
Angkar és una pel·lícula documental breu, sòbria, que es mou per uns escenaris molt poc turístics i ens mostra una gent la qual, amb totes les diferències culturals que es vulgui, és ben bé com nosaltres. I tan pobre com nosaltres en d’altres temps. La memòria històrica sempre tindrà els seus condicionants, sobreviu poca gent, a les tragèdies col·lectives, i es fàcil reinventar el passat al gust de cadascú o relativitzar les responsabilitats, com fa aquest personatge que ha d’admetre que tot es va fer molt malament però que les idees eren bones. Txèkhov deia que el món estava prou bé però que nosaltres el malmetíem. Hi ha idees que ja són perverses d’entrada, com el nazisme, però que es puguin fer desastres humans a dojo en nom d’idees suposadament bones, igualitàries i justes, fa molta més basarda. Al menys, a mi.
No vull caure en el tòpic recurrent de dir que el cinema fet per dones és diferent, però alguna cosa hi ha, lligada al gènere i a la sensibilitat. La Mostra ha aplegat un munt de títols interessants, que s’han projectat a algunes places públiques i a la Filmoteca. Malauradament, les ocasions d’accedir a un munt de cinema interessant són poques, puntuals, i atzaroses. En tot cas, almenys, aquestes mostres, com el recent festival dedicat al cinema africà, ens ofereixen oportunitats que cal aprofitar, si es pot, ni que sigui fent un petit tast de tot el que se’ns ofereix.
