Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Han passat ja vint-i-cinc anys de l‘estrena d’una d’aquelles obres de teatre que ha romàs en la memòria col·lectiva de tots els amants de l’escena catalana. Parlo de Kràmpack, l’obra de Jordi Sánchez que va pujar per primera vegada a l’escenari l’any 1994 amb un repartiment format pel propi Sánchez, Joel Joan, Eduard Fernández i Mònica Glaenzel. Per celebrar un aniversari tan especial, el teatre Aquitània de Barcelona torna a programar aquest espectacle, amb direcció de Pep Anton Gómez, i amb un equip de joves actors que tenen com a repte demostrar que Kràmpack ha superat la prova del pas del temps i que la nostàlgia no faci trobar a faltar els actors originals.
Diria que Pep Anton Gómez era bastant conscient de tot això. L’obra explica la relació entre quatre joves que comparteixen pis: tres nois i una noia. Dos d’aquests nois es coneixen de tota la vida, són amics molt propers, tan propers que a estones confonen el que senten l’un per l’altre, cosa que despista bastant a la noia, qui va tenir una relació en el passat amb un d’ells, de qui encara està enamorada. El quart company fa una mica la seva, diu estar totalment seduït per la noia i espera el moment oportú per intentar enamorar-la, mentre veu, amb cert humor, el caos mental que tenen els seus companys mascles.
He de dir que tenia les meves reserves abans d’anar a l’Aquitània, perquè vint-i-cinc anys en són molts: ara compartir pis és molt més habitual, les situacions esbojarrades són el pa de cada dia i les confusions d’orientació sexual ja no fan tanta gràcia. Vaja, que tenia la sensació que totes aquestes coses podien semblar més que superades i, per tant, que aquesta comèdia podia haver caducat. Però no, el públic va estar molt entregat tota l’estona, va riure, i molts dels espectadors eren nois i noies molt joves, cosa que demostra, almenys, que aquest Kràmpack encara té recorregut i que connecta a la perfecció amb la generació que ara té vint-i-pocs.
No crec que sigui casualitat que els actors escollits (Àlex Ferré, Mikel Iglesias, Jaume Casals i Lídia Casanova) ens recordin tant als intèrprets originals. El cas de Jaume Casals és especialment clar i sembla que tinguem al propi Joel Joan sobre l’escenari. Crec que el director ha volgut buscar la complicitat dels nostàlgics convertint aquesta nova edició de Kràmpack en un homenatge a la primera sense renunciar a seduir al públic nou. Les coses no han canviat tant, després de tot, potser nosaltres sí, una mica.
___________
Kràmpack / Teatre Aquitània (Av. Sarrià, 33) / Text de Jordi Sánchez / Direcció de Pep Anton Gómez / 80 minuts / www.aquitaniateatre.es
