Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No fa gaire vaig llegir la novel·la Fam, de l’autor noruec Knut Hamsun, protagonitzada per un jove escriptor en crisi que comença a caminar per Oslo sense cap direcció concreta. Ell és un home turmentat, sotmès a les dificultats de mantenir-se dintre de la societat, cosa que fa que actuï amb certa impertinència i falta de respecte contra les persones que es va trobant pel carrer. Aquella novel·la, escrita el 1888, suposava un trencament amb el naturalisme i una aposta ferma, per part de Hamsun, per la novel·la psicològica, cosa que va influir en molts escriptors al llarg del segle XX.
Dit això, vaig arribar a Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) quan li van donar el Premi Nobel de Literatura. Vaig anar a cegues a una llibreria i vaig comprar El momento de la sensación verdadera (Alfaguara), un dels pocs exemplars que devien quedar als magatzems de l’editorial, perquè ja estava fora de catàleg, tot i que ara ha estat reeditat (amb traducció de Genoveva Dieterich). El cas és que vaig quedar bastant sorprès en veure que aquesta història de Handke és calcada a la de Hamsun, així que no m’estranyaria pas que l’autor austríac hagués volgut retre homenatge al noruec a través d’aquesta novel·la. He intentat confirmar-ho per la xarxa, però no he trobat cap referència, tot i que, pel que sembla, els personatges de Handke són, en general, persones desorientades que miren de trobar el seu lloc al món.
El protagonista d’El momento de la sensación verdadera és el cap de comunicació de l’ambaixada austríaca a París. Té una bona família, un bon pis i una bona feina, però tot això no el satisfà. Un dia es lleva trasbalsat perquè a la nit ha somiat que matava algú. Segurament tots hem somiat coses així de tèrboles alguna vegada i quan ens llevem ens sentim alleugerits de què tot hagi estat només un somni, però aquest personatge canvia radicalment. En poques hores el seu món es va ensorrant. Surt de casa seva, comença a anar d’un lloc a un altre de París, té sexe amb altres dones, es mostra insolent amb gent amb la qual es creua i pensa amb inquietud en la mort. En definitiva, va deixant anar la vida consolidada que tenia. Mentrestant, el seu entorn més immediat, família i amics, comença a cansar-se de la seva actitud.
En un moment de la novel·la, llegim aquesta pregunta: «¿No te sucede alguna vez que despiertas y ha desaparecido el contexto?». La història que ens explica Handke vindria a ser justament això, quan el personatge es desperta i el context en el qual havia estat vivint còmodament desapareix o perd el sentit per a ell. Aquesta deriva existencial del protagonista és aquí radical, precipitada, portada a l’extrem, però els lectors podríem pensar que moltes vegades nosaltres mateixos ens llevem amb la sensació que habitem un context que ha perdut tot el seu valor per a nosaltres, així que sortim al carrer amb la mirada perduda, el cap cot, sense saber del tot cap a on tirar. En alguns casos s’activen certs mecanismes d’autodestrucció i d’altres tot se soluciona amb el primer cafè del dia. El cas d’aquest funcionari austríac, però, és més aviat una caiguda en picat.
Com ja passava amb la novel·la de Hamsun, el que ens explica Handke pot ser una mica repetitiu, tot i que la novel·la és curta. El lector por tenir la sensació que no passa gaire cosa, que tot es podria resoldre amb un relat curt, però precisament en la repetició i en el tedi està el sentit de la narració. El dia s’allarga com un xiclet i en la manca de sentit de les accions del personatge està precisament la seva condemna. Com més persevera, més s’enfonsa en el seu pou existencial. El momento de la sensación verdadera no és una lectura apassionant, d’aquelles que et sacseja a cada pàgina. És més aviat una invitació a la reflexió, el més important del que passa aquí no és el fet visible, sinó l’invisible, el que passa en la ment del protagonista, i com que tots hem patit les nostres crisis, aquesta novel·la pot ser una oportunitat per entendre-les una mica millor.
