Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Miguel Milá, dissenyador industrial, fill d’una família d’aquelles que en podem dir de categoria, fa en aquest llibre, L’essencial (Rosa dels Vents/Lumen), un repàs per la seva vida i la seva professió. De forma molt planera explica les característiques d’algunes de les seves creacions, ja siguin llums de taula, cadires o bancs per a l’espai públic. El llibre és ple de frases aparentment senzilles però absolutament brillants, té un to gairebé oral, de xerrada propera i sense pretensions, i pot agradar a un públic molt diferent i transversal. Ben segur que sovint hem pensat de la mateixa manera que el dissenyador a l’entorn de temes com ara la fatxenderia d’alguns restaurants, plats amb formes raretes inclosos, la imposició de la música obligatòria i d’altres despropòsits que passen per moderns i no resulten pràctics ni confortables. El llibre desvetlla molts somriures irònics quan ens evoca aquestes aixetes estranyes que no se sap ben bé com funcionen o les piques planes, de lavabo modern, que contribueixen a complicar el desguàs de l’aigua.
Milá dona suport a l’univers Ikea, que representa la idea d’un tipus d’objecte i moble pràctic, lluminós, bell i barat, tot i que en ocasions tinguin defectes inherents al seu baix cost. Ens explica la seva afició al reciclatge, a restaurar coses antigues, sempre que tinguin un sentit i estiguin lligades a la nostra pròpia vida. Admet que admira persones que aconsegueixen bellesa en objectes inútils tot i que ell sigui partidari de la utilitat per damunt de tot. Els dissenys de Milá han estat copiats, cosa que ell accepta amb condescendència, és més barat copiar, ni que sigui de forma maldestra, que no pas demanar la intervenció del creador, del professional. De fet, aquests còpies mostren com els seus dissenys han esdevingut clàssics i no pas una moda més.
L’autor ens explica anècdotes familiars, parla de molta gent, sempre bé, sense cap mena de ressentiment amb ningú, amb afecte i, en molts casos, amb admiració, començant per la seva dona i els seus fills. Ens explica les seves aficions a viatjar, a cantar, a anar amb moto, sense cap mena d’intenció de pontificar sobre res. Té una edat envejable, considerant la seva lucidesa, i a aquestes edats avançades les persones intel·ligents s’han enriquit a nivell personal i han arribat a una comprensió generosa del mon i de la gent. És possible que el món del disseny resulti llunyà a alguns lectors o que la procedència social de Milá desvetlli reticències, però la lectura d’aquest llibre ens dona a conèixer una persona conscient de la seva vàlua i de la seva obra però sense cap tendència a presumir ni pontificar, un home fonamental en la història del disseny a Catalunya i Espanya i que ha contribuït a la difusió del disseny espanyol per tot el mon.
Miguel Milá (Barcelona, 1931), fill del comte de Montseny, va pertànyer a una família molt nombrosa, no exempta de problemes, sobretot durant l’època de la Guerra Civil. Malgrat el pes de la nissaga i la molta gent important que ha format part del seu entorn, les seves idees i opinions connecten de forma planera amb qualsevol que tingui interès en conèixer una mica més la seva trajectòria i en aprendre d’algú que, pel que fa a la vida familiar i a les relacions amb col·legues i amics és una persona com qualsevol altra. El llibre és una delícia, compta amb il·lustracions diverses i amb fotografies familiars de l’autor, i és llegeix d’una tirada, tot i que alguns dels seus paràgrafs mereixen una relectura acurada.
