Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En una llarga nit d’insomni, no fa gaire, vaig endinsar-me a la plataforma Filmin per veure alguna pel·lícula que em fes venir la son. Vagi escollir –per tal de no donar-ho gaires voltes- una cinta francesa que no em sonava de res, però l’argument de la qual em va engrescar. Es tracta de Dans la brume, que en castellà s’ha traduït com La bruma, dirigida per Daniel Roby i estrenada el 2018. La història no és gaire original, per dir gens: una boira densa arriba a París, sense que sapiguem quin és el seu origen. El que sí sabem és que aquesta boira mata. Els protagonistes són una família formada per un matrimoni separat i una nena preadolescent, qui pateix una estanya malaltia respiratòria que la fa viure dintre d’una mena de càpsula dintre de la seva habitació. La boira, doncs, suposa una gran amenaça per a aquesta família, ja que, a més, està creixent i arriba pràcticament als pisos més alts dels edificis de la capital francesa.
El pare, que se les veu venir, no dubta gens a agafar la seva esposa i anar a casa dels seus veïns, els que viuen en el pis més alt, un matrimoni molt ancià, que ja podem intuir que en algun moment s’hauran d’enfrontar a aquella clàssica situació davant d’una amenaça apocalíptica: «hem tingut una bona vida, no cal trencar-se el cap per sobreviure, feu vosaltres, que sou joves.» Mentre això no passa, el matrimoni ha de pensar com salvar la seva filla, que, com que viu en una càpsula que purifica l’aire, no corre perill mentre les bateries durin. Però la boira avança i cada cop tenen menys marge. El pare se les empesca per moure’s pel carrer amb una mascareta d’oxigen, però aquesta és una solució transitòria. Passen els minuts, els personatges estan contra les cordes, però intuïm que la cosa acabarà prou bé, perquè ni el director ni els guionistes s’han estalviat els llocs comuns d’aquesta mena d’històries.
Així i tot, he de dir que la pel·lícula es deixa veure prou bé, és entretinguda i té l’afegit que tot passa a Europa, a tocar de casa pràcticament, la qual cosa sempre aporta alguna novetat respecte a les ja molt explotades apocalipsis a ciutats estatunidenques. Ara bé, el desenllaç d’aquesta història és per posar-se les mans al cap, suposo que els guionistes tenien molt clar com començar i com acabar la pel·lícula, i van començar a omplir minuts, però aquest final és realment molt pobre. De fet, em sembla difícil creure que els guionistes pensessin de debò que aquest desenllaç funcionaria. Sigui com sigui, com que es una pel·lícula d’aquelles per tenir al catàleg d’una plataforma de streaming, tampoc resulta una gran decepció. A vegades busquem aquesta mena de propostes, que sabem ben aviat que seran fluixetes, que no ens convenceran, però que ens acompanyen en nits d’insomni o tardes d’avorriment. El cinema ja és això també.
