Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
A les xarxes i a d’altres indrets, diaris convencionals i virtuals inclosos, hi ha hagut una mica d’agre safareig perquè el senyor Narcís Garolera ha dit algun penjament sobre el premiat i lloat llibre d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama). Jo, gairebé me n’alegro, de què en el món literari hi hagi una mica de soroll, ho trobava a faltar, la veritat. Fa anys, molts, aquests tipus de coses eren habituals, tot i que, com que no existien les xarxes socials, en general eren del consum intern de lletraferits i el seu entorn. En això dels llibres, com en música o cinema o pintura, tot són gustos. I, encara més, els gustos canvien. Per això sempre aviso, quan escric sobre alguna cosa d’aquestes, que no es tracta de cap recomanació sinó d’una opinió personal. Els gustos canvien i pot ser que una cosa que ens va agradar al cap d’uns anys no ens agradi, i a l’inrevés.
El resultat de la polèmica, si és que a polèmica ha arribat la facècia, és que al compte de Twitter de Garolera s’hi ha apuntat molta més gent, jo inclosa, per pura tafaneria, i que el llibre segurament encara es vendrà més. Tot i que sabem que els premis i el nombre de lectors no sempre tenen a veure amb la qualitat, que potser sigui, així mateix, quelcom subjectiu i variable. En això, a més a més, s’ha barrejat el tema home gran i situat versus escriptora dona jove en alça. Abans moltes polèmiques se centraven en joves i vells, a tot estirar. La concessió del Sant Jordi havia generat molts agres debats i desqualificacions diverses, a les biografies d’escriptors o llibres que expliquen la vida cultural catalana en èpoques diverses -catalana, castellana o d’on sigui- es poden trobar penjaments de molt més gruix i insults abrandats de tot tipus, en el món de les culturetes. Avui crec que tot plegat passa sense pena ni glòria.
En aquesta polèmica molts opinadors de les xarxes ni saben qui és ni què ha fet Garolera ni s’han llegit de forma aprofundida el llibre en qüestió
Aquí i ara, el de menys ja és si el llibre agrada o no o està ben escrit o mal escrit. L’èxit de vendes genera certes devocions, fins i tot jo crec que el senyor Garolera s’ha esforçat, en tuits posteriors al polèmic, en matisar el que ha dit o deixat de dir. Avui Rodoreda, escriptora que ell menciona, és un valor admès però no sempre va ser així, l’autora va rebre moltes desqualificacions i sarcasmes. I avui, si dius que alguna cosa d’ella no et fa el pes, et miren de cua d’ull. La gent del senyor Molas va desqualificar autors com Sagarra, de mala manera i de forma perversa. Una de les formes de crítica més punyents és això del ninguneo, no parlar del criticat, com si fos oblidable. Seria el cas avui de, per exemple, Olga Xirinacs, sempre oblidada a l’hora de considerar-la candidata al Premi d’Honor. Un tema espinós són les capelletes, que fan molt de mal, ja que compten amb els mandarinatges del moment i aquests tenen un pes.
El món cultural, per dir-ne d’alguna manera, avui és més gran, divers i sotmès a opinions de tota mena. Abans, fa anys, moltes coses no passaven dels suplements culturals i literaris, avui a la baixa. Txèkhov deia que no coneixia més bona valoració que això de m’agrada o no m’agrada. De tota manera crec que en això dels llibres funciona allò de que parlin de mi ni que sigui malament. De molts bons llibres que es publiquen, entre tanta fullaraca, un gran nombre no tenen qui en parli, ni bé ni malament, més enllà de quatre amics lletraferits que aprecien l’autor o autora. En aquesta polèmica molts opinadors de les xarxes ni saben qui és ni què ha fet Garolera ni s’han llegit de forma aprofundida el llibre en qüestió.
Sempre em ve al cap aquella divertida obra de Soldevila, Bola de neu, en la qual un crític de pintura lloa, per enfotre’s d’ell, l’obra d’un amic amb la dona del qual té un rotllo. La crítica funciona en un sentit no esperat, la gent comença a lloar el pintor, la dona del pintor se’n torna a enamorar i planta el crític, i el mateix crític es pregunta si el pintor no serà millor del que ell mateix pensava. I és que la propaganda té un gran pes, en tots els sentits. I això dels gustos personals és ben bé una cosa subjectiva, atzarosa i temporal. I que en una època on tothom desqualifica qui sigui, des del seu raconet virtual, això inquieti, resulta ben curiós. I que es consideri una fatxenderia que algú s’ancori en l’experiència pròpia sobre el tema per opinar sobre el seu tema, doncs, no ho sé… Ja sabem que avui l’experiència compta poc i els vells, encara que siguin savis vanitosos, igual.
