‘Fahrenheit 451’, la gran distopia de Ray Bradbury

La novel·la retrata una societat futurista on llegir és una activitat clandestina mentre els bombers es dediquen a cremar els llibres
fahrenheit 451

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


De totes les distopies de la literatura universal, tinc debilitat per Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, novel·la que vaig descobrir d’adolescent i he conservat en la meva memòria amb afecte tot aquest temps. Segurament, aquesta bona relació que tinc amb la lectura d’aquesta novel·la s’hagi vist alimentada per les moltes vegades que he vist l’adaptació cinematogràfica que en va fer l’any 1966 el francès François Truffaut. La història retrata una societat futurista en la qual llegir està prohibit, perquè suposadament llegir et fa pensar i donar-hi massa voltes al coco t’acaba per fer infeliç. També, és clar, perquè com més llegeixes, més difícil ets de controlar. Aquesta societat, és clar, està governada per un poder que ha retallat altres moltes llibertats mentre ha anat estenent el domini de la població a través de sistemes com la televisió, que aquí són grans pantalles interactives que tenen absorbida a la gent, com és el cas de l’esposa del protagonista.

Guy Montag és un bomber respectat que fa bé la seva feina. Temps enrere –diuen- els bombers servien per apagar incendis, però aquí els provoquen. La tasca principal d’aquest cos és reduir a cendres qualsevol llibre o paper que contingui text. Que no quedi cap llibre a les cases sembla la principal obsessió del poder. I com que qui és lector de pedra picada no pot deixar de devorar i estimar els llibres, doncs els bombers tenen molta feina, perquè les cases estan plenes de racons secrets on els seus habitants amaguen desenes i centenars de volums. La dèria és tal que fins i tot als carrers hi ha bústies de denúncia per si algú descobreix al veí amb alguna novel·la per la finestra. Però aquest Montag, que mai dubta del que ha de fer, un dia es creua amb una noia amb qui trava una interessant conversa sobre la felicitat i sobre la professió d’ell. De fet, aquesta noia sap perfectament quines coses ha de preguntar al bomber, que comença a pensar que potser alguna cosa s’està fent malament quan hi ha persones que abans d’abandonar les seves cases i permetre que cremin els seus llibres, senzillament s’immolen i es cremen amb ells. Què tenen aquests llibres que fins i tot poden fer que una persona renunciï a la vida per salvar-los?

Guy Montag decideix investigar-ho i l’única manera de fer-ho és robar alguns d’aquests llibres i llegir-los. I, és clar, ja tenim aquí el conflicte de la novel·la, que tan bé va adaptar Truffaut a la pantalla gran. Trobo meravellós veure els limitats efectes especials dels anys seixanta, però també és magnífic veure com un director com el francès es va imaginar allò que trobem al llibre. La veritat és que la pel·lícula és bastant fidel a l’original de Bradbury, no només en l’àmbit argumental, sinó també a l’hora de recrear el món i els personatges de la novel·la. Per a mi, Guy Montag és, sense cap mena de dubte, l’actor Oskar Werner. Penso que aquesta és una història de culte per als amants de la literatura i del cinema o, en qualsevol cas, és un clàssic indiscutible del gener de les distopies, tan popular com 1984 d’Orwell o Un món feliç de Huxley. Recentment l’editorial Proa ha publicat una nova edició de la novel·la amb traducció de Jaume Subirana i pròleg de Víctor García Tur. En castellà es pot trobar a Debolsillo. I com que l’any 2020 se celebra el centenari de Bradbury, quin millor moment per descobrir o redescobrir aquesta gran novel·la.

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES