‘Winterreise’, el viatge hivernal i malenconiós del Ballet Preljocaj

Angelin Preljocaj il·lumina el Liceu amb la seva coreografia que materialitza l'obra mestra de Franz Schubert
© Jean-Claude Carbonne

Irene García


Amb una estètica fosca a l’inici i el terra ple del que semblen cendres, s’obre una obra marcada per la presència d’aquest material que ho banya tot, que de vegades sembla neu i a vegades recorda la pols que deixen anar les coses que porten guardades molt de temps. Els dotze ballarins que formen en aquesta ocasió l’elenc s’enfronten de manera impecable a una coreografia molt tècnica i gens senzilla a nivell interpretatiu i de ritme.

Aquest Winterreise va ser creat per al Ballet de la Scala de Milà el 2019 i és molt possible que el procés de creació en el context de la Scala s’imposi i que més enllà de l’estil hípercurat i controlat que caracteritza el treball coreogràfic de Preljocaj, sigui a més una obra on predomina la frontalitat compositiva, el llenguatge altament tècnic, les línies de l’estil clàssic, que els ballarins defensen amb precisió i molta feina d’uníson, de vegades gairebé militar.

Cal remarcar l’escena on les ballarines són arrossegades per l’escenari i es queden com a maniquins sota la neu, i van canviant de posició com imatges vives amb gestos emocionals, torbadors i causals. Un joc d’imatges a contrallum molt bonic i que obre molts interrogants. També excel·lent la manipulació amb ventalls que dues dones fan als seus dos partenaires. I l’elegància amb què la cordovesa Cecilia Torres dona vida, acompanyada de l’elenc femení, a la seqüència «Der Wegweiser », que versa: «Senyals hi ha en el camí, assenyalant cap a la ciutat, i jo estil errant sense mesura, sense pau, i buscant pau.»

Els ballarins estan acompanyats en tot moment i des de la fossa, pel baríton austríac Thomas Tatz de veu ferma i vellutada, que fa alguna estranya incursió a l’escenari, i el pianista James Vaughan. Tots dos de tal perfecció que gairebé oblides que són allà, en un mà a mà sense treva que va marcant el to i el ritme, i els encamina cap a certa malenconia. Tot i això, no hi ha tristesa en aquestes vint-i-quatre seqüències, fins i tot s’intueix lluminosa, on el negre es va transformant en blanc, grisos, colors tardorals i brillantors, una feina cura de il·luminació d’Eric Soyer que acarona cada escena i magnifiquen el treball de l’escenògrafa Constance Guisse.

És una obra on la música es manté hora i mitja, com un desglossament de poemes, i els canvis en escena són constants, canvi al vestuari, les formacions de ballarins, la pluja de neu, que al principi sorprèn i després va suculentament cobrant nous significats pels canvis a la llum i l’escenografia. Per a cada Lied, Angelin Preljocaj crea diferents composicions de duo, quartets, trios, parts grupals, amb coreografies molt quadrades, que encaixen amb gran precisió i de manera gairebé literal amb la música, ritmes i intencions d’aquest drama romàntic que veu un home camí de la mort i que expressa les diverses facetes de la personalitat i els estats d’ànim d’aquest personatge al límit del món. Una obra que subratlla i amplifica l´emoció d´aquest gran cicle de Schubert i que es podrà gaudir fins al 10 de novembre al Liceu. No us ho perdeu.

Categories
CLÀSSICADansaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES