Quartet Gerhard: «Hem arribat a portat l’experimentació molt a l’extrem»

La formació ha publicat el disc 'Ad Astra', que fa dialogar el 'Quatuor à cordes en sol mineur' de Debussy i el quartet 'I fa l'aire visible' de Ramon Humet
Quartet Gerhard

Manel Haro / @manelhc


Lluís Castán Cochs, Judit Bardolet Vilaró, Miquel Jordà Saún i Jesús Miralles Roger formen el Quartet Gerhard, una formació de referència que, en la seva primera dècada de rodatge, acumula diversos premis nacionals i internacionals i que ha actuat a escenaris d’Hamburg, Amsterdam, Basilea i Venècia, entre d’altres. El seu tarannà es caracteritza per revitalitzar els clàssics i apostar per la música de nova creació.

Fruit d’aquest compromís neix el seu nou projecte discogràfic, Ad Astra, un disc editat pel segell francès Klarthe Records, que uneix el Quatuor à cordes en sol mineur, opus 10 (1893), l’única obra per a quartet de corda de Claude Debussy, pertanyent a la mateixa època en què va compondre la seva òpera Pellees et Mélisande, amb I fa l’aire visible (2020) del compositor català Ramon Humet, un quartet en deu moviments, en què coexisteixen l’aire, el silenci, la lluna i les estrelles.

 

El vostre nou disc, Ad astra, inclou dos quartets. De quina manera dialoguen el de Debussy i el d’Humet?

Un dels grans reptes a l’hora de gravar un disc és el de trobar obres que es complementin entre elles, de manera que l’escolta pugui gernerar una sensació d’unitat. En aquest sentit, ens va semblar interessant la manera com dialogaven el quartet de Debussy amb el d’Humet. El de Debussy és un quartet dens, que demana un gruix sonor, evocant sonoritats simfòniques. El quartet d’Humet són ressonàncies, gestos que queden suspesos a l’aire. L’arc que es crea confluïnt totes dues obres és com una mena d’impuls enèrgic que s’eleva, s’enlaira.

Com va sorgir el projecte d’aquest disc?

La nostra afinitat amb el quartet del Ramon n’és el veritable origen. Aquesta manera genuïna de veure el món, de comprendre’l i de saber traslladar aquesta mirada al terreny sonor… ens va semblar que calia enregistrar-lo. Debussy va venir després, de bracet, generant el pes necessari per a flotar després amb I fa l’aire visible.

Un treball discogràfic és una manera de salvar la música de l’oblit? És a dir, això us condiciona a l’hora d’escollir els temes que s’hi inclouen?

És una pregunta molt interessant. El que és evident és que avui dia hi ha molts més enregistraments que abans. I les plataformes han fet que aquests enregistraments siguin, també, molt més accessibles. Tenim al nostre abast moltíssima més música que la que som capaços d’absorbir. ¿Això garanteix que el fet d’enregistrar una obra farà que no caigui en l’oblit? No n’estem segurs. El problema aquí és que hi ha una sobreexposició musical que fa que l’acte d’escoltar música sigui avui molt més intranscendent, i això genera un context que situa certa música en perill de morir, potser no per inanició, però sí per ofegament.

Podríem considerar el Quatuor à cordes una raresa dintre de l’obra de Debussy, tenint en compte que és l’única composició d’aquesta mena que va fer?

Sí. Tant el quartet de Debussy com, posteriorment, el de Ravel, són rareses que hem d’agrair. El període que comprèn el final del segle XIX amb els inicis del XX és una època que prioritzava el simfonisme i les grans formes. Quant al quartet de corda, probablement la devastadora ona expansiva que van provocar els quartets de Beethoven va fer que els compositors veiéssin el gènere amb cert recel, almenys fins que va aparèixer Béla Bartók.

He llegit el text de Ramon Humet que inclou el disc. Hi veig una gran càrrega filosòfica i existencial. És així com viviu la música? Com una forma de transcendència espiritual i humanística?

Creiem que la música, com qualsevol altra manifestació artística, comparteix el seu codi genètic amb altres formes de pensament que tenen com a origen comú la necessitat de comprendre les falles de la consciència davant el món. La religió en genera un relat i la filosofia en busca les respostes. Però, i la música? La música és ambigüa, ineficient, misteriosa. Potser és l’expressió estètica d’aquesta estranyesa, donant voltes i voltes a un nucli que no es rendeix a la veritat sinó a la bellesa, encara que sigui per qüestionar-la.

El títol del disc, Ad Astra, sembla que apunta a aquesta transcendència, que podríem dir, fins i tot, còsmica o que apunta a l’eternitat. No sé si m’hi desvio… És així?

Exactament. Vam voler trobar un títol que apuntés a diverses direccions i fos més lliure i interpretable. D’entrada, el primer que hi podem trobar és una relació evident amb el quartet del Ramon, que ens parla de la nit. Però Ad Astra també indica un viatge cap a les estrelles, i la noció de viatge ens sembla molt interessant aquí, particularment des del punt de vista simbòlic. No podem obviar que l’univers ha sigut sempre la representació en el món físic d’allò infinit, inassolible, de la mateixa manera que ho és la veritat per a la consciència humana. La creació artística juga a fer de pont i acaba sent una odissea en direcció a un final impossible, com si repetíssim el mite d’Ícar en un cicle infinit de viatges inevitablement deceptius, però tanmateix estimulants i inspiradors.

Escoltant-vos, no tinc cap dubte de la vostra sintonia amb Ramon Humet. Com heu treballat amb ell per a aquest disc?

Ha sigut molt bonic, perquè vam compartir plegats els primers passos de l’obra, encara abans de la pandèmia. En aquella època experimentàvem amb el quartet l’aplicació de l’afinació harmònica a través d’un aparell electrònic que calculava els herzts. Ens passàvem hores calculant l’alçada exacta de cada nota. Una bogeria. Això va inspirar el Ramon per escriure aquest quartet, que es basa tot ell en la sèrie harmònica de la nota do, i que inclou a la partitura indicacions precises de l’alçada en herzts que vol a les diferents notes.

Els compositors catalans actuals tenen més presència als escenaris que als projectes discogràfics?

Hi ha segells discogràfics a Catalunya que, el·laborant discos de gran qualitat, s’especialitzen en autors actuals i majoritàriament catalans. També hi ha cicles de concerts especialitzats en contemporània i cada cop es programa més música actual en cicles o festivals més ‘conservadors’. Quant al nivell de presència en escenaris o en enregistraments, tothom acaba buscant un equilibri. Tot allò que s’interpreta a l’escenari és susceptible de ser enregistrat, i viceversa.

És gaire difícil donar sortida als projectes discogràfics? En aquest sentit, què fa més viable un projecte: la solvència i confiança que ofereixen els intèrprets o l’atractiu del programa?

A dia d’avui, l’enregistrament d’un disc, si no fas música de masses, només te la seva raó de ser en la voluntat de mostrar un projecte. Els ingressos econòmics que genera per ell mateix són ínfims. A partir d’aquí, decideixes què vols mostrar a la gent. Segurament, un intèrpret de fama mundial té garantit un gruix de gent que l’escoltarà, gravi el que gravi. En el nostre cas, intentem que conflueixi una mica tot, que el disc sigui interessant i que alhora sigui una carta de presentació de la nostra manera de viure la música.

Què ha fet que el disc s’hagi editat al segell Klarthe Records?

Els que duen Klarthe són músics, i això es nota molt. Saben el que necessitem perquè ells també ho han viscut. Estem molt contents d’haver-hi treballat.

La vostra formació ja té més d’una dècada. Quin diríeu que és el vostre ADN com a quartet?

Es fa difícil de dir, però si alguna cosa hem tingut sempre clara és que construir una carrera és un procés d’aprenentatge i que tot aprenentatge ve d’un procés d’experimentació. I això ho hem sentit molt a dins i ho hem arribat a portar molt a l’extrem. Hem provat mètodes d’assaig que, si hi pensem ara, ens semblen estranyíssims. Ara bé, haver fet servir el quartet com un banc de proves on expressar les nostres inquietuds, negant tantes vegades els camins més fàcils, més eficients, més directes… també ens ha enriquit moltíssim. Sentim que a la llarga ens ha acabat duent més lluny com a músics.

Quin balanç en feu d’aquesta dècada, tenint en compte que us heu convertit en una formació de referència?

El balanç és molt positiu. Hem arribat a un punt que ja podem començar a mirar enrere i veure com el quartet ha anat teixint la seva història, que hi ha una narrativa en la suma de totes les vivències que ens han fet créixer fins a on som ara.

Com valoreu l’interès del públic pels quartets de corda?

Ens alegra que la gent s’interessi pel món del quartet de corda. Molts cops ens sorpren fins a quin punt hi ha gent al públic que estima la música per a quartet, que col·lecciona gravacions integrals de Bartók, de Beethoven, de tantíssims autors, en versions antigues, modernes, de tot tipus.

Quins projectes de futur hi ha en la vostra agenda?

A més de diversos concerts per l’estat, al maig fem una gira per Europa que ens durà a Amsterdam, Torí o Praga, entre d’altres. A més, aquest estiu farem els últims concerts de la integral de Shostakovich a Torroella i Donosti. És un corpus de quinze quartets que completem després de tres anys. Un altre viatge bestial.

Categories
ENTREVISTESMúsics
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES