El concert de L’Auditori que va oferir l’OBC amb direcció del seu titular, Ludovic Morlot, i que va comptar amb la participació del poeta Enric Casasses i la cantant Sílvia Pérez Cruz va ser com una capbussada a un univers que va bascular entre la màgia i la tradició, entre un món oníric farcit de sensacions i un altre de terrenal, plenament humà. Tot i que el plat fort del programa era La Mer de Debussy, el reclam semblava ser aquesta hibridació entre la clàssica i la veu -producte de moltes arrels i tradicions- de Pérez Cruz.
De fet, la composició de Feliu Gasull Domini màgic -encàrrec de L’Auditori i estrenada en aquests dos concerts- podria ser ben bé la frontissa d’un discurs eclèctic, però ben trenat gràcies al fet que totes les peces del programa semblaven un estímul a la inspiració, a l’abstracció i a la construcció d’un imaginari de cert exotisme sobre el paisatge.
Domini màgic està format per quatre moviments, cadascun dels quals s’inspira en un text literari -alguns d’ells de Casasses i de Joan Vinyoli– que referencia la natura. De fet, Gasull assegura que la inspiració la va tenir mirant una fotografia feta des d’un penya-segat davant del mar obert i a prop de les illes Medes. La seva és una magnífica composició que aprofita la cultura popular per portar-la a l’experimentació musical més absoluta.
Sílvia Pérez Cruz.
Certament, l’obra és plena de referències a la natura, però una natura misteriosa, enigmàtica, poderosa. Impressionista, fins i tot, si se’m permet el terme per lligar-la amb Debussy. Les percussions jugaven a ser inquietants i les trompetes semblaven portar l’afinació al seu límit natural. Domini màgic, però, va funcionar millor en la seva part orquestral més que no pas en el muntatge amb les veus de Casasses i Pérez Cruz.
No és que la idea no fos engrescadora -de fet, les característiques de la veu de la cantant catalana són idònies per a aquesta peça-, sinó que la materialització d’aquesta idea va semblar quedar-se a mig concretar, en un terreny massa vaporós i no fàcil d’entendre del tot. Potser la música era prou rica i complexa per integrar les referències literàries sense necessitat de les veus.
L’OBC va fer una feina excel·lent durant tot el concert. Va obrir el programa les Tres danses espanyoles d’Enric Granados, amb una execució i direcció sòlides i vibrants, a l’altura de la suggestió que imposa la peça. Menys estimulant em va resultar la segona part del concert, amb Les illes Medes de Garreta i La Mer de Debussy. Totes dues peces ofereixen marge de maniobra al director, però Morlot va apostar per una lectura més aviat continguda, correcta, però un pèl lineal, lluny dels recursos, inventiva i vigorositat que va mostrar durant la primera part. El concert en conjunt, però, va ser un bon espectacle de música i inspiració.
