-
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Al Goya, el seu teatre dels darrers anys, Josep Maria Pou es fica a la pell del mític capità Ahab, un home obsessionat i embogit, amb pocs trets humans quan aquesta obsessió el domina per damunt de tot. Ell i dos personatges més, que simbolitzen tota una tripulació controlada per aquest capità singular, ens porten a navegar pels mítics oceans del passat, en un muntatge innovador i fascinant, que es beneficia de les possibilitats de l’escenografia actual, fins al punt que gairebé sents com t’arriben a esquitxar les ones, en algun moment. No.
-
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco A La Villarroel arriba La mare, de l’autor francès Florian Zeller, un dels valors en alça en el món del teatre i de qui fa algun temps vam poder veure, en el Romea, El pare, una obra en la qual s’utilitzava com aquí amb el joc de miralls. De miralls estrafets, i amb la dificultat afegida d’haver de separar els fets de la interpretació que en fan els seus protagonistes. A La mare ens trobem amb un personatge femení en crisi, en una crisi profunda i amb un caos mental evident després que.
-
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco L’any passat es va celebrar el centenari d’Arthur Miller i encara deuen durar les commemoracions: al Goya fan una obra seva no gaire coneguda, El preu, i al Teatre Grec Les bruixes de Salem. Miller té una grapa especial que fa que les seves obres, fins i tot les considerades menors, sempre ens commoguin, àdhuc en les posades en escena menys ambicioses. La versió del Grec és correcta, reeixida, però no pas inoblidable. M’hi sobren les referències a la cacera de bruixes americana dels cinquanta, la majoria de persones interessades en el fet teatral ja.
-
Manel Haro. Barcelona / @manelhc No hi ha cap dubte que qualsevol disciplina artística no ha de tenir por d’explorar tots els terrenys possibles per buscar idees, ser originals, agosarats, trencar barreres. Moltes obres de teatre es basen en llibres o en guions de pel·lícula, però no n’hi ha tantes que surtin d’un disc. Tenim els musicals, és clar, que han portat a l’escenari l’essència i les cançons de grups com Mecano, ABBA i Sau o de solistes com Nino Bravo i Joaquín Sabina (per posar exemples propers), però més enllà d’aquest gènere, no abunden les obres no.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Al Goya, el seu teatre dels darrers anys, Josep Maria Pou es fica a la pell del mític capità Ahab, un home obsessionat i embogit, amb pocs trets humans quan aquesta obsessió el domina per damunt de tot. Ell i dos personatges més, que simbolitzen tota una tripulació controlada per aquest capità singular, ens porten a navegar pels mítics oceans del passat, en un muntatge innovador i fascinant, que es beneficia de les possibilitats de l’escenografia actual, fins al punt que gairebé sents com t’arriben a esquitxar les ones, en algun moment. No.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco A La Villarroel arriba La mare, de l’autor francès Florian Zeller, un dels valors en alça en el món del teatre i de qui fa algun temps vam poder veure, en el Romea, El pare, una obra en la qual s’utilitzava com aquí amb el joc de miralls. De miralls estrafets, i amb la dificultat afegida d’haver de separar els fets de la interpretació que en fan els seus protagonistes. A La mare ens trobem amb un personatge femení en crisi, en una crisi profunda i amb un caos mental evident després que.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco L’any passat es va celebrar el centenari d’Arthur Miller i encara deuen durar les commemoracions: al Goya fan una obra seva no gaire coneguda, El preu, i al Teatre Grec Les bruixes de Salem. Miller té una grapa especial que fa que les seves obres, fins i tot les considerades menors, sempre ens commoguin, àdhuc en les posades en escena menys ambicioses. La versió del Grec és correcta, reeixida, però no pas inoblidable. M’hi sobren les referències a la cacera de bruixes americana dels cinquanta, la majoria de persones interessades en el fet teatral ja.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc No hi ha cap dubte que qualsevol disciplina artística no ha de tenir por d’explorar tots els terrenys possibles per buscar idees, ser originals, agosarats, trencar barreres. Moltes obres de teatre es basen en llibres o en guions de pel·lícula, però no n’hi ha tantes que surtin d’un disc. Tenim els musicals, és clar, que han portat a l’escenari l’essència i les cançons de grups com Mecano, ABBA i Sau o de solistes com Nino Bravo i Joaquín Sabina (per posar exemples propers), però més enllà d’aquest gènere, no abunden les obres no.