Júlia Costa / @liujatasco
A La Villarroel arriba La mare, de l’autor francès Florian Zeller, un dels valors en alça en el món del teatre i de qui fa algun temps vam poder veure, en el Romea, El pare, una obra en la qual s’utilitzava com aquí amb el joc de miralls. De miralls estrafets, i amb la dificultat afegida d’haver de separar els fets de la interpretació que en fan els seus protagonistes. A La mare ens trobem amb un personatge femení en crisi, en una crisi profunda i amb un caos mental evident després que el seu fill adult hagi marxat de casa per fer la seva vida, un fill pel qual sent una atracció malaltissa i una mena de dependència que frega la patologia.
L’obra permet el lluïment de la protagonista, en aquest cas Emma Vilarasau, una molt bona actriu però que en ocasions presenta una certa tendència a la sobreactuació. Aquesta tendència sembla inevitable, en general, quan els actors i actrius assoleixen un reconeixement que fa que la gent els vagi a veure a ells més que no pas les obres. És clar que el personatge que interpreta exigeix una teatralitat estripada i que aquesta manera de fer té els seus seguidors devots entre el públic. Aquesta Anne turmentada, se sent sola, incompresa, evoca constantment l’època infantil del fill i d’una altra filla, no tan estimada, que seria la gran absent de l’obra si no fos pel fet que la seva persona es reflecteix en una multiplicitat de personatges que focalitzen la joventut perduda de la protagonista.
L’autor va definir aquesta obra com a comèdia sinistra. Ens mostra un tema habitual en el teatre modern, en moltes obres del qual, amb més o menys dramatisme, la vida quotidiana, sovint en un entorn benestant, petit burgès, entoma les misèries íntimes i els fantasmes ocults. Aquesta mare castradora, angoixada, a qui el fill no respon les trucades i que creu recuperar-lo en un seu retorn, temporal, a la llar, pateix de veritat però no ens desvetlla cap mena de pietat. Produeix inquietud i rebuig i fins i tot entenem el distanciament que provoca en els qui l’envolten. El text juga amb les realitats paral·leles, un recurs que s’utilitzava a El pare tot i que allà la confusió mental estava justificada per la malaltia d’un home vell, que perdia la memòria i els records.
El personatge de Vilarasau és el centre d’aquesta història familiar intencionadament confusa. Pep Pla retorna als escenaris amb un paper desdibuixat a posta, un pare i marit entre la covardia i la indiferència, gris i poc definit. El fill l’interpreta Óscar Castellví, de forma convincent, es mou entre el rebuig a la mare i la tendresa que en algun moment és capaç de recuperar, malgrat tot. Ester Cort entoma una multiplicitat de personatges fugaços, la parella del fil, l’amor jove del pare, la infermera cruel, la filla rebutjada. Malauradament aquests personatges són a tot estirar, pinzellades poc clares, i no acaben d’assolir el nivell simbòlic que semblen aplegar.
L’obra, malgrat la relativa originalitat d’un muntatge auster i inquietant i la bona direcció d’Andrés Lima, no acaba de ser tan contemporània com l’autor, en algunes declaracions, ha pretès. Aquest tipus de dona desvagada, dedicada a la família de forma absorbent, que pateix la síndrome del niu buit fins l’extrem d’haver de refugiar-se en els medicaments i l’alcohol i de recórrer al xantatge emocional d’un possible suïcidi, és molt poc moderna. Les dones occidentals de cinquanta i fins i tot de més anys han treballat ja molt sovint fora de la llar i per més que hi hagin dedicat temps, esforços i somnis, el seu món, en general, és més dilatat i amb uns horitzons més amplis, cosa que no fa que tinguin, però, els seus problemes. En el fons, en ocasions, sembla que ens trobem davant d’una posada al dia del teatre burgès de sempre, embolcallat amb elements escenogràfics i verbals del present.
Malgrat l’originalitat d’un text que verbalitza els pensaments més amargs i ens mostra una família actual, hi ha alguna cosa que grinyola, tot i que aquesta mare ens arriba a angoixar i la seva actitud és clarament malaltissa. O teatral, en el sentit més casolà del terme, car en la vida quotidiana exagerem en ocasions els patiments i els sentiments, de forma conscient o inconscient, però força manipuladora. Un tema subjacent en el text que hauria donat més joc és el del pas del temps tot i que aquí sembla que aquest fet hagi d’afectar més a les dones, amb algunes referències una mica frívoles a la bellesa i la joventut femenines. L’obra es beneficia d’algunes pinzellades d’humor negre, no sempre coherents amb la trama. Aquesta família infeliç, que potser s’estima a la seva manera, incomoda en molts moments, cosa que és, paradoxalment, una de les seves virtuts. Un tema etern, el pas del temps, la solitud i la constatació de què la vida és, en el fons, una trampa i una estafa, sura en el rerefons de la trama però sense aconseguir trobar el seu lloc en el conjunt de l’obra.
_______
La mare / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Florian Zeller / Direcció d’Andrés Lima / Traducció d’Ernest Riera / Fins el 10 de febrer de 2017
