Sebastià Bennasar / @sbennassar
He dit ja unes quantes vegades que la literatura portuguesa és una de les grans desconegudes a casa nostra. De literatures desconegudes n’hi ha moltes. Que estiguin geogràficament tan a prop, poques. És un error. Igual que el poc interès que genera Lusitània als nostres mitjans de comunicació. Portugal és actualment el banc de proves de la troika i l’FMI. Tot el que es fa allà –i sobretot si va malament- s’acaba aplicant a l’Estat espanyol. La pujada de l’IVA, la retirada de la paga de Nadal dels funcionaris… Ara s’aprovarà l’acomiadament amb una indemnització de 12 dies per any treballat. I aquí ho ignorem quasi tot. Franco sempre dia que el que passava a Portugal acabava passant a Espanya. I per això durant molts anys a l’acadèmia militar un dels exercicis més posats als exàmens era la planificació de la invasió de Portugal. Però sembla que Portugal no existeixi a casa nostra i que la seva literatura, una de les més excelses d’Europa, tampoc.
En català amb prou feines hi ha algun títol traduït de Lobo Antunes, o de Cardoso Pires, o de Miguel Torga. Saramago sí. Aquí, tot el que està ungit per un premi Nobel, es tradueix. Ens movem per aquests paràmetres. Quasi res de José Luis Peixoto, de Dulce Maria Cardoso, de Valter Hugo Mãe, de Gonçalo M. Tavares. Cap de les biografies sobre Salazar –claus per entendre moltes coses del franquisme-. Molts pocs poetes. I així ens va.
Per sort, hi ha un grup fidel de lusòfils al país que intenten canviar aquestes tendències. En bona part provenen de l’escola mallorquina de traductors del portuguès que ha crescut a l’empara del professor Perfecto Cuadrado, i del qual destaca molt especialment Gabriel Sampol. A la Catalunya continental també hi ha bons traductors com Víctor Martínez Gil, Joan Casas, Xavier Pàmies, Joaquim Sala Sanahuja, Pere Comellas… La seva feina no seria possible sense algunes editorials que hi confien i s’arrisquen. I entre aquestes, El Gall Editor és una de les que ha incorporat més autors: Peixoto, Eugénio de Andrade, Maria do Rosário Pedreira, Cardoso Pires, Lobo Antunes, Francisco Gomes de Amorim…
Ara ens arriba un dels grans clàssics de la literatura portuguesa, Humus, de Raul Brandão, un escriptor pràcticament desconegut a casa nostra i de qui en castellà es poden llegir dos meravellosos volums publicats per Ediciones del Viento: Los pescadores y sobretot el sensacional Las islas desconocidas, sobre les Illes Açores. L’editorial El Gall ha publicat aquesta versió catalana d’Anna Cortils del que es considera l’obra mestra de Brandão. Hi ha tengut molt a veure que Guimaraes fos la ciutat capital de la cultura europea el 2012, i aquesta traducció s’emmarca en els esforços de la ciutat portuguesa de difondre a l’exterior un dels seus màxims valors literaris.
Humus és un llibre dens, complex. L’atmosfera opressiva que descriu l’escriptor a través de fragments estranys on no se sap ben bé qui és el narrador; la presència constant de la mort, de la decadència i de la podridura, produeixen una sensació d’angoixa terrible en el lector. Brandão aconsegueix moure’ns per totes les seves inquietuds espirituals amb una mestria notable. D’una banda tenim una vila innominada on hi ha velles que no es moren que només esperen la mort dels altres mentre guarden les aparences i roseguen altars i rancúnies. Després tenim la presència del narrador, capaç dels majors lirismes i de les majors baixeses. De l’altra tenim la presència de Gabiru, un alter ego del narrador que podria actuar com a al·legoria de Déu o del diable, o dels dos a la vegada, un home que ha perdut la dona i que es dedica a l’alquímia. I després, per acabar-ho d’arrodonir, hi ha l’atmosfera densa i pesant d’una novel·la on hi ha cap argument, on no hi ha cap història, on fins i tot potser no hi ha novel·la, perquè la barreja de gèneres és tan intensa que el llibre és a la vegada poesia, assaig filosòfic, narració dins de la narració. Un artefacte angoixant i opriment però que a la vegada no es pot deixar de llegir perquè està farcit de frases i proses brillants i punyents com cops de puny noquejadors en el desè assalt que ens arriben amb tot l’esplendor gràcies a una traducció d’alt nivell. Que el lector es prepari per a un combat de boxa duríssim, per a una lluita èpica. Aquest és un llibre depriment, però tan ben escrit, que us deixarà pensant durant setmanes. Per ventura aquesta és la grandesa dels clàssics contemporanis, clàssics que cal incorporar a la nostra literatura amb més freqüència.
