Lena Andersson (Estocolm, 1970), una de les analistes polítics més influents del seu país, planteja en la seva novel·la Apropiació indeguda: Una novel·la sobre l’amor (Alfaguara en castellà i Angle en català) la següent qüestió: ¿som nosaltres mateixos quan ens enamorem? Els encarregats de donar la resposta són Ester, escriptora, i Hugo, un artista a qui admira i amb el qual inicia una relació amorosa. El conflicte sorgeix quan ella, que fins ara era una dona racional i assenyada, comença a sentir-se insegura respecte als sentiments d’ell i entra en una espiral d’obsessió i autoengany que la porta a no reconèixer-se a si mateixa i a no saber discernir entre la realitat i la imaginació. Una novel·la magistral en què tot el que passa succeeix en l’interior dels seus protagonistes.
Patricia Tena. Barcelona
El títol podria fer-nos creure que ens trobem davant d’una novel·la negra, a la que ens tenen acostumats un bon nombre d’autors escandinaus. Però a continuació inclou el subtítol “una novel·la sobre l’amor”. Ho va fer per aclarir el tipus d’història davant la qual estem?
És que aquesta història és la d’un crim també! El patiment per amor podria ser el tema d’una novel·la negra perfectament. Últimament les novel·les no inclouen ja subtítol, però m’interessava deixar clar que Apropiació indeguda no és una història d’amor, sinó sobre l’amor. No és una representació de l’amor, sinó una deconstrucció.
Creu que cal anar deixant de banda la fórmula “noi coneix noia” i endinsar-se en els conflictes que sorgeixen durant la relació?
Jo crec que aquesta fórmula mai passarà de moda perquè sempre hi haurà persones que vulguin llegir sobre això, sobretot les noves generacions que es troben en aquest primer moment. Però a mi em semblava molt més important explicar què passa quan sorgeixen complicacions i reflexionar sobre per què dues persones, que en certa manera estan juntes, poden no arribar a entendre’s mai.
Diguem que la seva novel·la parla sobre la cara menys amable de l’amor, del patiment que provoca el rebuig, l’autoengany i, fins i tot, de cert comportament obsessiu que tenim quan ens enamorem.
No sé si és la cara menys amable però sí la més trista. Una relació com la d’Ester i Hugo és més habitual del que ens agradaria. Qui ho hagi viscut sap que és esgotador estar amb una persona que mai et diu que sí, però que tampoc et diu que no. Ella creu que són alguna cosa i per a ell amb prou feines són res. Hugo creu que les seves intencions queden clares per les seves accions, però no és així. Per això quan no s’entenen i demanen coses diferents, ella necessita explicacions. És un amor impossible perquè no busquen el mateix.
Per això en un moment del llibre compara l’esperança amb un paràsit que s’introdueix en un cos i el va devorant poc a poc.
Aquest és un dels temes principals de la novel·la. Ella no és una persona obsessiva, però s’obsessiona pels senyals confusos que rep d’ell. Fins que ella no perd l’esperança no pot alliberar-se d’aquesta relació tòxica. És molt difícil però al final s’adona que ha d’acabar amb ella per no seguir enganxada. L’esperança en aquest sentit és un paràsit que s’alimenta de cada petita emoció i acaba per distorsionar la visió que tenim d’una relació.
I l’única solució és acabar amb el paràsit abans que aquest acabi amb la persona…
L’única manera és la brutalitat de l’evidència. Ester interpreta cada petit gest com una oportunitat. Que ell la truqui vol dir alguna cosa; que li compri un llibre és que pensa en ella; que la convidi a sopar és perquè vol passar temps al seu costat… No podem, almenys jo no, culpar-la per creure que existia alguna cosa entre ells. Ell donava peu a creure-ho. Però el problema és que cadascun espera una cosa diferent de la relació.
Diu que “les persones rebutjades s’enganxen sempre a la necessitat constant de parlar”. Una de les preguntes que més m’intriguen és si en una relació d’aquest tipus, ella té dret a demanar explicacions, a exigir-li alguna cosa.
És una pregunta excel·lent i probablement la més difícil de respondre. És un dels temes de discussió que proposa la novel·la i espero que els lectors debatin sobre això. Diguem que potser no té dret a exigir-ho perquè no són una parella formal, però jo ho veig d’una altra manera: ell no té dret a establir un tipus de relació amb ella si no està disposat a donar explicacions. Lògicament no parlem d’un dret a nivell legal, però sí moral.
Hi estic d’acord.
Des d’una perspectiva humana, si un fa patir a una persona crec que com a mínim s’ha d’explicar per intentar alleujar aquest patiment. Hugo es nega a donar explicacions perquè això seria admetre intimitat. Per això ella pateix tant, perquè sent un doble rebuig: d’una banda, el fet que ell no reconegui que hi ha alguna cosa entre ells i, per l’altra, la negació d’ell a explicar el que ella li demana.
I davant d’aquest remolí d’emocions, les xarxes socials i les aplicacions de comunicació instantània com Whatsapp no ho posen gens fàcil…
Aquesta és la part actual de la novel·la, perquè el conflicte en si ocorre des de sempre. Les noves tecnologies poden ser un element aterrador en les relacions amoroses. És tot tan fàcil i tan ràpid que donem curs als nostres impulsos, encara que després moltes vegades ens penedim. Vols dir alguna cosa ara i pots fer-ho, així que ho dius. Però després no tens resposta. Comences a suar i a sentir alguna cosa horrible que et fa entrar gairebé en una espiral paranoica preguntant per què no t’ha contestat encara i, el que és pitjor, què significa aquest silenci. Aquest buit t’obliga a imaginar i interpretar constantment i normalment tendim a pensar la pitjor de les opcions.
És cert!
Vull creure que les persones que van inventar aquestes noves tecnologies no van pensar en les conseqüències terribles que podien portar-nos. Com ara tenim la possibilitat que la comunicació sigui immediata, l’exigim. Però en les novel·les de Jane Austen el sentiment era el mateix: podien enviar una carta i a l’estona penedir-se d’haver-ho fet o desesperar-se si al cap d’uns dies no rebien resposta. La possibilitat i la por de ser rebutjats existeixen des de sempre.
