Albert Mena. Barcelona
Una pel·lícula que parla sobre la imaginació i la llibertat infantils, però que està feta amb manca absoluta de creativitat. Aquesta és la paradoxa que ens presenta Nuestro último verano en Escocia (“What we did on our holidays”, 2015). Hereva directa de la road trip familiar americana (Little Miss Sunshine ve a la ment), aquest producte estiuenc concentra les seves forces a oferir un missatge transparent, clar, net, però sense olorar en absolut la necessitat d’una construcció dramàtica coherent. És així com els personatges acaben donant tombs per platges escoceses, sense que l’espectador pugui arribar a compartir el que fan. La desídia creativa i narrativa dels directors ens manté constantment en jet lag, en una altra franja horària, incapaços de fer creïble i comprensible el seu missatge.
La superficialitat d’allò explicat és una barrera que resulta molt difícil de superar. I si li afegim una manca absoluta de pols narratiu, ús maldestre de la càmera, i un estil repetitiu i banal, tot el que té de bo la pel·lícula (i n’hi ha) es perd. Tal és el cas de les meravelloses platges escoceses que se’ns mostren constantment en el film, però que acaben convertint-se en un pobre pla de recurs, que de tan vist acaba esgotant. Ni tan sols el treball de Rosamund Pyke (impagable a Perduda, de David Fincher) o David Tennant (Doctor Who) salven una obra que, de voler arribar a ser tan intel·ligible, perd la foscor inherent a tota bona comèdia. I és que ni la infància és tot llums, alegria i ignorància, ni l’edat adulta avorriment i convenció. El matís és imprescindible, i més en el cas de les comèdies familiars, on la credibilitat es construeix a partir de clarobscurs.
Això és el que ens mostrava Little Miss Sunshine, on la família resulta un tot compacte, encara que tots estiguin en diferents instants vitals, on el dia a dia no impedeix que les emocions es trobin a flor de pell. En Nuestro último verano en Escocia, la família es converteix en éssers sense substància, unidireccionals. El seu canvi d’actitud ve donat per necessitats del guió, no per les seves circumstàncies. I la redempció final, no solament és previsible, sinó que a sobre no serveix per redimir el que ha passat: deixem-ho en quà si la família acaba ballant a l’uníson és perquè és el que toca, no perquè ningú vulgui fer-ho. Queda morta i enterrada, així, l’espontaneïtat, la creativitat infantil, la sorpresa. I si almenys hi hagués un bon treball tècnic i narratiu, això es podria passar per alt. Però vist el panorama, millor viatjar a Escòcia a veure les platges al natural.
