Diu Joël Dicker que de petit era somiador i inquiet però reconeix que es trobava una mica perdut. Ara, amb 30 anys conserva certa timidesa encantadora però desprèn seguretat i parla amb convicció sobre els seus inicis i sobre l’èxit. El seu primer llibre publicat (abans les editorials li havien rebutjat fins a set llibres) La veritat sobre el cas Harry Quebert (Alfaguara/La Campana) es va convertir en un fenomen literari global que va ser traduït a més de 38 llengües i que va ser guardonat amb prestigiosos premis com el Goncourt des Lycéens, entre d’altres. Després de publicar Els últims dies dels nostres pares, de temàtica bèl·lica, ha sorprès als seus seguidors amb El llibre dels Baltimore, que recupera a l’escriptor narrador de Harry Quebert, Marcus Goldman.
El nom, però, és gairebé l’única pista que tenim per saber que es tracta de la mateixa persona, ja que Dicker ha fugit de relacions, referències i connexions entre ambdues. “Vam acompanyar Marcus durant 700 pàgines però em donava la sensació de què no el coneixíem bé, perquè ell s’havia dedicat a parlar-nos més de Harry Quebert. Volia dedicar-li més temps i aprofundir en les seves emocions”, explica. El llibre dels Baltimore (La Campana/Alfaguara) explica els secrets de la història familiar d’en Marcus a través de les dues branques d’una mateixa família: els Goldman de Baltimore (exemple del perfecte somni americà: guapos, rics, amb fama i reconeixement social) i els Goldman de Montclair, la petita família de classe mitjana d’en Marcus que viu a Nova Jersey. La fascinació i l’estima que sent pels seus cosins de Baltimore es posa en perill quan el seu tiet Saul li truca per telèfon i li explica hi ha hagut una tragèdia familiar, que a partir d’aquest moment coneixerem com “El Drama” (en majúscules, que mantindrà intrigat al lector fins al final).
La novel·la té tres línies temporals perfectament identificades tot i que Dicker reconeix que “demostrar claredat amb una estructura complexa va ser tot un joc de malabars”. A diferència de La veritat sobre el cas Harry Quebert, que tenia un ritme frenètic ple de girs argumentals i sorpreses, aquí trobem una narrativa més pausada, que prioritza la psicologia dels personatges enfront el misteri que hem de resoldre (quin és el Drama?): “M’he pres tot el temps del món per parlar dels personatges. Era un repte demostrar que ens pot enganxar un llibre només gràcies a ells. És una aposta que m’he fet jo mateix i que només el temps dirà si tenia raó o no”. Demana que els lectors no esperin trobar una segona part de Harry Quebert perquè no té intenció d’escriure sempre el mateix: “no vull ser aquell amic pesat que cada vegada que et convida a casa seva a sopar et fa el mateix pollastre”, comenta. I afegeix: “tinc 30 anys i se m’ha de deixar anar al meu ritme i experimentar”. De fet, assegura que escriu sense cap idea preconcebuda en quant a gèneres i que és la pròpia història la que el va guiant. “Sempre escric els llibres que m’agradaria llegir. No és un principi, sinó una realitat”, resol.
Dicker viu a Ginebra però les seves novel·les es situen sempre als EEUU: “M’agrada escapar-me de Ginebra de tant en tant. Però haig d’escriure sobre ciutats que conec molt bé i he passat molt temps als EEUU. Em resultaria molt difícil situar l’acció a ciutats tan maques com Barcelona o París perquè les conec poc i no tinc percepció d’identitat”. El llibre dels Baltimore és una gran novel·la que va mostrant l’estructura i solidesa d’una família a partir dels secrets que amaguen. Un dels temes més recurrents a la història és la gelosia, entre diferents personatges i per diferents motius. L’autor creu que, tot i que en principi és un sentiment negatiu pot arribar a ser positiu si aconseguim que sigui un al·licient per esforçar-nos en millorar: “No hem de rebutjar la gelosia. No la cremem; transformem-la en energia bona!”. A banda d’envejar, el que fa Marcus Goldman més bé és idealitzar: a Harry Quebert, al tiet Saul, a la tieta Anita, als seus cosins, a l’Alexandra… Als seus ulls, tots tenen vides més interessants i millors que la seva i aquí, en més d’una ocasió, confessa haver desitjat formar part dels Goldman de Baltimore en comptes dels de Montclair. Però a mesura que s’apropa a la veritat se n’adonarà que a cada casa hi ha plats bruts per rentar: “Tots els meus personatges caminen sobre la corda fluixa perquè la vida real és així. Diàriament ens veiem obligats a prendre decisions importants i arriscades. Un bon home que porta 15 anys casat coneix una dona que li agrada. Què pot fer? Viure la vida i provar amb ella o deixar-la escapar perquè ja està compromès?”.
És impossible parlar amb Joël Dicker i no preguntar-li sobre l’èxit, sobre la por a enfrontar-se a la pàgina en blanc després d’un gran reconeixement literari: “La pressió mai apareix durant la redacció, ve quan es publica”, sentencia. “L’èxit és molt aleatori. Avui per exemple estan de vaga a França i no s’han distribuït els diaris. Molts autors estaven desitjant que diaris com Le Figaro parlessin del seu llibre i no ho faran. Per tant, la sort també és un factor important”. Mentre es troba en negociacions per adaptar al cinema La veritat sobre el cas Harry Quebert, ell es vol centrar en continuar escrivint i aprenent. Molts dirien que amb poc més de vint anys ja havia arribat al cim del seu èxit, però ell creu que encara li queda molt camí per convertir-se en un veritable escriptor. “El més difícil de l’èxit és el principi. Em recorda a quan em vaig treure el permís de conduir, vaig aprovar l’examen i el professor em va dir que llavors seria quan aprendria a conduir, i de sobte em vaig trobar sol dins d’un cotxe tot per a mi, ja no hi era el professor ajudant-me, el meu pare fent pràctiques amb mi i donant-me consells. El principi del meu aprenentatge de l’èxit va ser com trobar-me novament sol dins del cotxe”.
Bon article. Apunt: seria “els Goldman de Montclair” i no “el Montclair de Baltimore”.