Manel Haro. Barcelona / @manelhc
CaixaForum Barcelona exposa una representació de l’esplendor artístic i cultural de la dinastia Ming en una exposició que aplega 126 objectes de les col·leccions del Museu de Nanquín, el primer gran museu nacional de la Xina, entre les que es troben ceràmiques, pintures, brodats, joies i porcellanes. La dinastia Ming va de l’any 1368 al 1644, període en el qual van governar setze emperadors diferents sobre una població que va passar de 65 milions d’habitants a gairebé 175 milions i que va viure el desenvolupament d’un complex sistema imperial, l’ampliació de les estructures socials del país i l’impuls de l’economia i la cultura de consum. Són 276 anys en els quals la Xina va acumular riqueses i es va donar a conèixer a Europa com a proveïdora d’articles de luxe i com un indret ple de misteris. De fet, el nom de la dinastia, Da Ming, significa “gran resplendor”. Els xinesos llavors consideraven que s’havia de recuperar els valors tradicionals de la família, l’educació i la cultura, que es basaven en la jerarquia i l’estabilitat social, una realitat que es pot apreciar en les peces d’aquesta exposició, Ming. L’imperi daurat.
Dividida en quatre àmbits, la mostra comença amb un gerro blau i blanc decorat sota esmalt, que vol ser la carta de presentació del recorregut que proposa CaixaForum, ja que aquesta peça és una de les típiques imatges que vénen al cap quan es pensa en l’art de la dinastia Ming. El primer àmbit, “Palaus i muralles”, mostra el poder imperial i la vida a la cort. L’emperador era considerat un ésser semidiví, vivia aïllat de la major part de la societat en grans palaus envoltat d’una cort immensa de funcionaris, guàrdies i criats, portant una vida marcada pels rituals, els protocols i una jerarquia molt severa. En aquesta part, doncs, es poden veure alguns objectes rituals, especialment recipients relacionats amb aquestes pràctiques que solien ser de porcellana o de coure esmaltat, decoració i peces que mostren com era la vida imperial. Una de les obres que s’exposen en aquesta primera part és una de les joies de la corona de la col·lecció del Museu de Nanquín, integrada per més de 400.000 peces: es tracta d’un gerro amb tapa amb decoració vermella sota esmalt, que va ser trobat a la tomba de la princesa Ancheng (1384-1443), filla de l’emperador Yongle. Segons un antic costum, els morts s’enterraven amb atuells relacionats amb el menjar i la beguda, i així se’n podien servir en l’altra vida. Tradicionalment, els gerros d’aquesta mena estaven destinats al vi.
El segon àmbit, “La societat ideal”, mostra com la dinastia Ming va subratllar la importància dels papers tradicionals en una societat ordenada que es basava en una jerarquia de quatre classes: funcionaris, homes amb educació reglada, camperols, i artesans i comerciants. Els interessos, els gustos i els valors dels funcionaris erudits, la classe més alta, es consideraven el paradigma de la cultura xinesa. Ara bé, per arribar a ser funcionari imperial, s’havien de passar uns complicats exàmens i els candidats havien de dedicar bona part de la seva a l’estudi si volien arribar a aquest esglaó social. Dintre d’aquesta jerarquia, profundament patriarcal, la vida de les dones es regia per estrictes convencions morals i socials basades en les “tres obediències”, antic concepte confucianista segons el qual les dones havien de viure primer obeint el pare, després el marit i, finalment, el fill. A més d’establir la submissió de la dona a l’home, aquest ideal subratllava la importància de la família al si de la societat xinesa i eren les dones qui sostenien la moral d’aquesta societat canviant. En aquesta part, el visitant pot veure una pintura enrotllada de tretze metres que, segons el director de CaixaForum Barcelona, Valentí Farràs, és la primera vegada que es desenrotlla. Aquesta peça data d’un període una mica posterior al de la dinastia Ming i ofereix una imatge de la vida de les dones xineses de classe alta. Una altra peça capital d’aquesta part és la pintura d’una dona tocant la flauta de bambú vertical que, segons Farràs, “és com la Gioconda xinesa”.
El tercer àmbit, “La bona vida”, mostra com la Xina es va transformar en una societat precapitalista, en la que l’excedent agrícola ja es transformava en diners i el comerç s’estenia amb molta rapidesa. L’arribada de mercaders europeus va fer que aquests volguessin emportar-se molts materials i peces xineses, però veien que no podien comprar-les, ja que la societat funcionava per intercanvis. Va ser llavors quan els estrangers arribaven carregats de plata, un material que permetia els xinesos més pobres no ser tan pobres alhora que permetia al govern cobrar els impostos en plata enlloc d’en forma de productes agrícoles. Aquest fet suposava que la piràmide social, tan jerarquitzada, s’anés diluint i l’ordre establert estigués amenaçat. Paral·lelament a això, però, els artistes erudits es donaven a una vida d’estudi tranquil i creativitat, especialment a la poesia, la pintura i la cal·ligrafia, entesos en molts casos com un conjunt indivisible, encara que la pintura era l’art més representativa.
El darrer àmbit, “Més enllà de l’imperi”, mostra les interferències entre Europa i l’imperi, quan els comerciants europeus es van convertir en una amenaça i les limitacions del poder imperial es començaven a veure. La peça destacada d’aquesta part és una de les versions dibuixades a mà del mapa imprès confeccionat pel sacerdot italià Matteo Ricci, qui va arribar a la Xina per fundar la primera missió jesuïta. Aquest mapa és el dibuix d’una època en què el coneixement, el comerç i l’exploració anaven donant forma al món modern. Amb l’imperi Ming al centre, el mapa mostra la connexió creixent de la Xina amb la resta del món.
Ming. L’imperi daurat és una oportunitat per accedir al fons d’un dels museus més importants de la Xina i per apropar-nos a l’esplendor de la dinastia Ming. Ara bé, el visitant ha de tenir en compte que el que es trobarà a CaixaForum és una petita selecció que serveix, sobretot, per entendre el context social i cultural de la Xina en el període Ming i no tant per quedar fascinat per cadascuna de les peces exposades. Pensem, per exemple, que les elits de la societat preferien que els objectes rituals i decoratius no estiguessin gaire ornamentats i, per tant, no hem de valorar la importància o el preciosisme d’aquestes peces segons els cànons històrics de l’art occidental, sinó situant-los en el seu context. Ara bé, és possible que el visitant trobi a faltar una manca d’elements museogràfics que ajudin a donar una visió global més completa del que s’exposa, ja que el nombre de peces exhibides no és gaire alt si tenim en compte la importància i la durada de la dinastia Ming i es pot acusar una manca de connexió entre elles. En qualsevol cas, val la pena apropar-se a CaixaForum i viatjar a una cultura que encara ara enlluerna el món.
____________
Ming. L’imperi daurat / CaixaForum Barcelona (Av. Francesc Ferrer i Guardia, 6) / Fins el 2 d’octubre de 2016 / Entrada: 4 euros (gratuïta per a clients de La Caixa) / multimedia.lacaixa.es
