El 2017 és l’any de l’escriptor català David Cirici (Barcelona, 1954), no només pel Premi Sant Jordi per la novel·la El setè àngel (atorgat al desembre del 2016), sinó també perquè una obra infantil publicada el 2013 al nostre país, Molsa (Edebé), s’ha emportat el prestigiós Premi Strega Infantil, el guardó més important de literatura per a infants que es concedeix a Itàlia. Molsa és un gos que, sense entendre el perquè de les guerres, ha vist com la seva llar i la família amb la qual vivia desapareixen en caure una bomba que ho destrueix tot. Entre les runes, busca sense èxit els seus dos nens, la Janinka i en Mirek. Però, tot i que fuig per salvar la vida, i va passant per desventures i amos de la més variada condició (un circ de feres, un camp de concentració…), la sensació de pèrdua no desapareix i continua buscant en cada olor els seus nens.
Per altra banda, a El setè àngel (Proa) Ernest, un publicitari d’èxit i entusiasta dels plaers de la vida, navega amb el seu veler entre les illes de Patmos i d’Icària en companyia del seu fill de set anys Marc, de la seva parella Sophie i del petit Max, fill de la Sophie. Quan comença a pondre’s el sol, però, el veler topa amb les restes d’un naufragi i en Marc cau a l’aigua. El lector seguirà la recerca desesperada del pare, el sentiment de culpa i la crisi que el duu a les portes de la bogeria i seguirà, en paral·lel, l’aventura del fill, que la nit mateixa de l’accident és rescatat per una llanxa carregada de famílies de Síria i l’Afganistan que miren d’arribar a les costes de Samos.
El 2017 és el teu any: Premi Sant Jordi i Premi Strega!
Aquest és els resultats de tres o quatre anys de molta, moltíssima feina, moltes hores imaginant, escrivint, corregint, refent, fent aquesta feina tan bèstia –perquè és solitària i reconcentrada- com divertida.
D’on va sorgir la idea de Molsa?
D’una mala època. D’una època trista en què em sentia com un gos, que vol dir sol i una mica abandonat, desvalgut, insegur. I aquesta història em permetia desfogar-me una mica i posar-hi també una mica d’humor.
A nivell narratiu, què t’aportava el punt de vista d’un gos que no t’ho oferia el d’una persona?
El punt de vista d’un gos és un punt de vista especialment innocent, propi d’algú que no entén gaire, o gens, les coses dels humans. Un punt de vista diferent, d’algú que ensuma molt, ho veu moltíssim, hi sent encara més, però no aprecia els colors, ni les ideologies, ni pot saber les causes de la guerra… I això crec que resulta empàtic per als nens. I per als grans: jo tampoc entenc les guerres.
Els nens han de començar a enfrontar-se a relats sobre la guerra? És a dir, és una realitat han de conèixer des de ben petits?
No crec que els hàgim d’acostumar a les guerres. Seria terrible! Però cal fer-los veure, de mica en mica, la maldat humana. L’egoisme. La crueltat. Perquè ells, de molt petits, també tenen comportaments egoistes i cruels. Educar-se és aprendre a gestionar aquests comportaments.
Tenint en compte que els nens ja veuen per televisió imatges d’altres nens de la seva edat mort en guerres, de quina manera pot ajudar un llibre com el teu a què en ells s’articuli un discurs sobre la guerra?
Ho dic amb tota sinceritat: molts escriptors escrivim emocions, vivències, experiències, però no ens aturem gaire a pensar en la funció pedagògica del que fem. Crec que els llibres amb intenció pedagògica perden l’ànima creativa. Ara bé, un cop escrit, veig que Molsa posarà els nens de la part dels qui volen la justícia i la pau. Em sembla, vaja. I amb això en tinc prou.
En qualsevol cas, és fàcil escriure un relat infantil sobre la guerra quan la realitat és tan torbadora?
Vista per un gos és més fàcil que vista per un oficial nazi, com va fer Jonathan Littell a Les benèvoles. El punt de vista, la primera persona del gos, m’ha facilitat les coses.
A Molsa hi ha també la intenció d’ensenyar als joves lectors que si no es perd l’esperança, al final pots trobar allò que desitges?
Una novel·la tan tràgica com aquesta no podia acabar malament! En realitat és la història de la reconstrucció. La destrucció de la família i la nova oportunitat. Aquesta és la història de molts nens!
El fet que Molsa hagi guanyat premis a Espanya i a l’estranger, i que això estigui generant traduccions, significa que la societat necessita aquest tipus de relats per explicar als nens el món en el que hi viuen o creus que és una qüestió purament literària?
No crec que l’èxit de Molsa estigui tan lligat al tema. Crec que és més el resultat d’una manera d’explicar les coses, una qüestió d’emocions més que no pas d’idees. La història d’aquest gos és molt intensa. Li passen moltes coses, i molt dures. I crec que els lectors es queden més amb ell com a personatge que no pas amb la guerra, que no deixa de ser un rerefons.
Hi ha alguna mena de lligam entre Molsa i El setè àngel, guanyadora del Premi Sant Jordi? Ho dic perquè, tot i ser relats completament diferents, en els dos, en essència, parles de les fragilitats de la vida…
De la fragilitat de la vida, de la pèrdua i de la reconstrucció! En efecte, són dues novel·les que no tenen res a veure però mantenen un fons temàtic comú. Els protagonistes trontollen, s’enfonsen, cauen, però aprenen moltes coses, i finalment es refan…
En les dues històries hi ha personatges a la recerca d’altres personatges. Tots estem a la recerca d’algú sempre?
No ho sabria dir. El que sí sé és que res és per sempre. Que les coses canvien. Que la vida ens transforma. Que tot plegat és una recerca de no se sap ben bé què. En bona part, de nosaltres mateixos.
I encara que la guerra sigui un rerefons, aquesta apareix en les dues novel·les…
M’interessa com a expressió màxima de la part fosca dels humans. Matar és humà. Matar per guanyar i, per tant, per egoisme, és humà. És terriblement humà.
El 2016 vas visitar Idomeni, on van arribar una part dels refugiats sirians. Llavors vas escriure un article a l’Ara on deies “Idomeni és un drama, però també és un èxit de les ganes de viure i de l’optimisme”. El setè àngel, i potser també Molsa, són un drama, però també un relat que alimenta les ganes de viure?
Potser sóc massa optimista, però sí: els drames treuen el pitjor i el millor dels humans. Gràcies al drama dels refugiats molta gent ha pres consciència que de vegades no n’hi ha prou a ser solidari. Que cal fer més. Que cal atacar les causes d’aquests drames.
La idea d’El setè àngel la vas tenir fa vint anys, però de quina manera la teva visita a Idomeni va condicionar la novel·la?
La idea inicial ve de lluny, del temps de les pasteres al sud de la península. Però quan vaig anar a Idomeni ja estava enllestint la novel·la. Necessitava viure-ho perquè volia tocar la realitat, no alimentar-me només de noticiaris. Sentir-ho. Parlar amb la gent.
Si la idea inicial d’El setè àngel era reflectir la lluita d’una persona guanyadora per recuperar-se quan ho ha perdut tot, podem dir que aquesta és una novel·la sobre naufragis existencials?
Naufragis que sempre són relatius. Els nostres naufragis de cada dia són poca cosa comparats amb els més de cinc milions de desplaçats de Síria que ho han perdut tot.
En diverses ocasions has dit que un autor, en essència, escriu sobre si mateix. Entenc, doncs, que a El setè àngel hi ha disfressades les fragilitats –o potser els naufragis- del propi David Cirici?
Absolutament. La història és inventada. Les emocions, les vivències íntimes, no. Gens.
Amb tota la crisi dels refugiats i altres crisis que estem vivint a Europa, no em puc estar de preguntant-te si creus que Europa és ara mateix un personatge a la deriva o bé un personatge a la recerca de si mateix. Vaja, Europa està naufragant?
Europa és un personatge dividit, esqueixat. Estem deixant de ser el continent del benestar i la democràcia. La promesa de l’estat del benestar a canvi d’una economia liberal està fent aigües. Si Europa fos un personatge, ara mateix s’estaria desorientat, perdut entre els qui reclamen més democràcia, i més control de l’economia i el poder de la banca, i els populistes que miren d’enredar-lo i li diuen que el problema són els altres, els diferents, els que vénen de fora…
