Gonzalo Giner ha escrit Las ventanas del cielo (Editorial Planeta), una novel·la històrica que porta al lector al segle XV, on Hugo de Covarrubias decideix renunciar al destí que el seu pare, un mercader de llanes, li ha marcat. La seva decisió fa que abandoni Burgos, però també a Berenguela, la seva íntima amiga, i al seu ambiciós germanastre Damián, que desitja fer-se amb l’empresa familiar. Però tot canvia en descobrir que el seu pare està sent traït. Es veu obligat a fugir per salvar la vida embarcant-se en un balener basc, en què coneix a Azerwan, un fascinant home que es defineix com a comptador de llegendes i amb qui compartirà a l’Àfrica un prometedor negoci. En la seva aventura, el protagonista trobarà el seu veritable destí: aprendre l’art de les vidrieres. Giner ens proposa una novel·la èpica i d’aventures que es desenvolupa en escenaris tan dispars com el desèrtic nord d’Àfrica, la inexplorada Terranova i algunes de les més interessants ciutats europees de l’època (Bruges, Lovaina o Burgos) i les seves catedrals, en un temps en el qual les seves velles parets es van anar obrint per convertir-se en autèntics sagraris de vidre.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El títol Las ventanas del cielo fa referència a les vidrieres de les esglésies. Què et va fer construir una novel·la sobre aquest tema?
La poca importància que des de la literatura s’ha donat a aquest art malgrat l’espectacular remolí de sensacions que produeixen les vidrieres quan les veiem travessades per la llum, com em va passar fa trenta anys en la meva primera visita a la Sainte Chapelle de Paris; un lloc on la Bíblia es va escriure a través de vidres blaus, malves i vermells.
Donat el tema, la novel·la havia d’estar ambientada al segle XV?
El segle XV va suposar un canvi d’estil en les vidrieres; irromp la pintura en elles. Els dibuixos comencen a prendre tanta importància com va tenir la llum i el color en les primeres que es van instal·lar coincidint amb l’aparició de les catedrals d’estil gòtic. I aquest nou paradigma va entrar a Espanya per Burgos, i el comerç de llana i els ports càntabres van tenir molt a veure. La novel·la s’emmarca en aquests entorns i ambients.
Però les vidrieres ja eren important abans?
L’art de les vidrieres pren protagonisme quan les parets de les catedrals i temples aconsegueixen reduir el seu gruix i s’obren a l’exterior a través d’enormes finestrals o obertures. Els seus promotors van decidir llavors embellir amb vidres emplomats que traslladaven al creient el relat evangèlic en forma d’imatges i color.
És bonic pensar en els oficis d’aquella època!
Cada vegada que m’atreveixo a treure el cap a la sempre fascinant Edat Mitjana, una de les coses que més em sorprenent és precisament això, l’enorme varietat d’oficis que existien en aquells dies. En aquesta novel·la es donen a conèixer molts: els relacionats amb la comercialització de llana de la nostra ovella merina: apartadors, tiners, factors, rentadors, tintadors… Per al seu transport: majorals, araders i pasters. En el treball d’una embarcació balenera: mestres, calafetes, condestables, barbers. I sobretot viurem en directe el treball de molts oficis relacionats amb l’art de la vidriera. Però més que citar-los, animo a descobrir-los en el llibre!
La majoria dels oficis no els conec! Hugo, el protagonista, sí que els coneix, segur, però, en canvi, no sap quin escollir…
Als seus vint anys Hugo té molt clar el que no vol fer en la vida, però alhora no sap cap a on ha de dirigir el seu destí. La seva vida s’assembla a un vitrall, on les peces no només les posa ell. Els successos que li tocarà viure, com també els personatges que es creuaran en el seu camí aniran afegint-hi peces.
Podríem parlar, doncs, d’una novel·la de transformació i, sobretot, d’aventures?
Las ventanas del cielo és una novel·la carregada d’aventures, però també de grans personatges amb vides sorprenents que van sorgint al llarg del relat. És un viatge per conèixer un art poc reconegut i fascinant; el dels vitralls. És una invitació perquè el lector participi d’uns fets històrics molt emocionants i en alguns moments veritablement èpics. És un cant a l’art del vitrall, a entendre qui i com ho feien; a viure i compartir la seva sensibilitat.
Moltes vegades en les novel·les històriques apareixen el tema de les grans construccions: catedrals, ponts… ¿Això resulta seductor perquè d’alguna manera reflecteixen la construcció d’una societat?
I tant! Sota la meva manera de veure, l’Edat Mitjana és un període històric que si fascina tant es deu al llegat que va deixar; i les catedrals són el millor exemple d’això. Tot i haver transcorregut més de vuit-cents anys en alguns casos segueixen sorprenent-nos. Ens preguntem com van ser capaços d’abordar tan magnes obres i no deixem d’admirar el seu titànic afany. Va ser també una època presidida per grans empreses que van posar en comú a diferents regnes i ciutats, com va passar per exemple amb les croades a Terra Santa. Però també es va incrementar la relació entre els diferents territoris i el comerç entre ells. A l’Edat Mitjana es van produir els canvis necessaris per preparar les nostres societats a un futur que després va prendre el nom de Renaixement.
Per què va ser tan important el mercat medieval de la llana?
La venda de llana d’ovella merina va ser el principal producte d’exportació de Castella i altres regnes ibèrics fins al descobriment d’Amèrica. El producte de les nostres ovelles transhumants duplicava les renda que tenia la corona de Castella en aquells dies. Els lectors viuran l’ambient que es respirava a una fira medieval que atreia milers d’estrangers fins a Medina del Campo i que per obra d’aquest negoci va estructurar la societat de dalt a baix amb la creació de sorprenents institucions per al moment.
També parles de les captures de balenes. Et confessaré que no imaginava que en l’Edat Mitjana es pesquessin aquests enormes espècimens.
A l’Edat Mitjana les ciutats s’il·luminaven gràcies a l’oli de balena que no produïa massa olor ni fums. La captura de balenes al Cantàbric va donar riquesa als ports càntabres fins ben començat el segle XV. Però quan aquestes van començar a escassejar els nostres valents pescadors van emprendre navegacions tan allunyades de casa que els va portar a conèixer els mars més recòndits: els d’Islàndia, Groenlàndia i Terranova. La pesca de la balena va convertir als bascos en un dels majors comerciants d’oli de balena a Europa i als seus pobles en els més importants punts de distribució de bacallà. En realitat, es van convertir en els introductors a gran escala d’aquest últim peix a tot Europa. Si s’animen a llegir Las ventanas del cielo, els lectors els trobaran embarcats en una nau a la recerca de balenes pels mars de l’Atlàntic oest, prop de les costes canadenques.
En la novel·la, a banda de les balenes, hi ha un altre animal important, un falcó…
Les vidrieres són un bon exemple de la teoria dels quatre elements que tant influïa en la mentalitat medieval. Terra, foc, aigua i aire eren els principis bàsics que constituïen totes les coses. El vidre està compost de sílice, terra, que es treballa després de passar pel foc, es pinta amb pigments diluïts en aigua i l’aire és el llenguatge que farà servir la vidriera per comunicar el cel amb els homes. ¿I qui és més gran en l’aire que un falcó? En aquesta novel·la apareixerà un tipus de falcó que es convertirà en una de les peces essencials dins del vitrall vital que Hugo de Covarrubias, el protagonista, veu créixer.
A l’hora d’ambientar novel·les, sempre vas canviant de ciutats. Hi ha ciutats més agraïdes o totes poden tenir el seu atractiu?
Hi ha ciutats o emplaçaments que tenen la seva pròpia màgia. El desert és una d’elles. ¿Algú s’imagina vivint als peus d’una enorme salina al mig del desert de Tunísia? Ho faran amb Hugo de Covarrubias i un amic que va a fer quan s’embarca en una nau pesquera basca. M’agraden els viatges, i la vida de cada humà no deixa de ser un llarg viatge ple d’incerteses, perills, però també alegries. Cada ciutat en aquesta novel·la aporta records, edificis, oficis, nostàlgia de vegades…
Però creus que és més fàcil connectar amb el lector si un autor ambienta les seves novel·les en grans capitals o en ciutats desconegudes?
Em fa l’efecte que el lector es connecta amb una novel·la quan empatitza amb els seus personatges i viu les seves experiències en pròpia carn; pateix, s’emociona, plora o riu al veure’ls moure pels diferents moments de la mateixa. Encara que és cert que si el lector coneix els escenaris pels quals es mou la trama pot atreure encara més. Perquè aquesta sensació d’estar visualitzant el que passa es fa més present. Per aquest motiu prefereixo recórrer a llocs reals.
En aquesta novel·la, el lector viatja força.
Las ventanas del cielo comença a Burgos i es mou per molts llocs: Medina del Campo, Portugalete, Bermeo, Irlanda, Paris, Louvain, Bruges, Anvers, Luxemburg, Ulm, Colònia o Tunis. Pot semblar estrany que una persona viatgés per tants llocs en ple segle XV, però no ho era tant quan parlem d’un comerciant de llanes burgalès. Per donar una dada, a les fires de Medina del Campo que duraven 50 dies podien acudir més de vint mil assistents estrangers. Per descomptat no es viatjava com ara, però també en aquells dies la gent ho feia. I el concepte de viatge sempre m’ha semblat molt seductor per a aquells lectors que potser no puguin conèixer aquestes destinacions d’una altra manera.
Podríem dir que aquesta és una novel·la de traïcions i venjances?
La relació d’Hugo de Covarrubias amb el seu germanastre viurà moments de traïció, engany i incertesa. Hi ha venjances velades i no tan velades entre alguns dels personatges quan es veuen moguts per l’ambició. En la novel·la conviuen valors tan poderosos com la lleialtat, l’amor o la generositat amb les més baixes maldats. I fins aquí puc explicar…
T’agradaria pensar que el lector de la teva novel·la mirarà d’una manera diferent les vidrieres d’una església o catedral cada vegada que la visiti?
Aquest seria un reconfortant objectiu. Quan vam entrar a les catedrals veiem les vidrieres sense aturar-nos massa en elles. Gairebé sempre estan tan altes que no podem identificar les figures o les escenes que recullen. La meva pretensió és baixar-les a l’altura del lector perquè tingui les eines necessàries que li permetin valorar-les i emocionar-se amb elles. Les vidrieres no deixen de ser increïbles obres d’art pintades amb llum. I sí, m’agradaria que les miressin d’una altra manera després d’haver llegit la meva novel·la.
Encara et creues amb lectors que et parlen del teu gran èxit, El sanador de caballos?
Em creuo amb centenars d’ells que em traslladen les seves experiències després d’haver llegit El sanador de caballos i gairebé tots parlen meravelles. Em sento un privilegiat. El sol fet de saber que he estat en mans de gairebé un milió de persones, i que els vaig poder fer passar com a mínim una estona agradable, és un plaer que no resulta fàcil de descriure.Tinc fe que després de treure el cap a Las ventanas del cielo molts tornin a pensar el mateix.
