Júlia Costa / @liujatasco
Els millors llibres a l’entorn de la història recent del país, i fins i tot del món, els escriuen avui més aviat els periodistes que no pas els historiadors. Els qui no ens hem mogut per entorns propers al poder o als poders, petits i grans, encara ens sorprenem quan esbrinem, gràcies a aquestes publicacions, allò que s’esdevenia rere els grans decorats visibles del món social i polític. La història del diari Avui és la història de tots nosaltres i el coneixement de la seva vida i els seus problemes podria esdevenir una lliçó important sobre com s’han de fer o no fer les coses en aquest país nostre si volem que funcioni. Malauradament, saber la història no evita que es repeteixi, potser no exactament igual, és clar. Hi ha aspectes del present amb els quals es poden establir paral·lelismes evidents, i això que nosaltres hem canviat molt i l’entorn, també.
Jo vaig ser usuària i lectora del diari Avui, no sempre prou fidel, ho admeto, i en ocasions el compartia amb d’altres publicacions de premsa. Vaig patir els problemes dels primers temps que ja explica Maria Favà a l’inici del seu llibre, no ens arribava el diari quan calia, en ocasions en rebíem dos o tres, coses que demostraven que tot s’havia començat amb un gran entusiasme, d’aquests que mouen el col·lectiu de tant en tant, però que la base era molt fràgil. Podria fer una llarga llista de bones iniciatives que han acabat si fa no fa. Per tenir una certa perspectiva t’has de fer gran, tenir l’edat que té Maria Favà, ja una jubilada coratjosa que amb la seva independència i experiència actuals pot incidir a fons en aquesta història emblemàtica i exemplar, mencionant persones amb nom i cognom i intentant ser objectiva i recollir opinions contraposades.
Es va eliminar la censura fa anys però sabem que continuen existint les pressions. A més a més dels problemes interns l’Avui va rebre per totes bandes, per les esquerres, per les dretes, pel costat de la progressia i fins i tot per part d’aquells que suposava que eren els qui feien, desfeien i s’aprofitaven de tot plegat. Per tal que un diari funcioni hi ha d’haver una empresa seriosa al darrere i s’ha d’intentar guanyar diners, altrament la independència del mitjà, que sempre és, més o menys, un miratge, esdevé molt més complicada. La joventut ho pinta tot amb colors bonics i tinc molt present la propaganda que va acompanyar la sortida de l’Avui, en aquell ja llunyà Sant Jordi de 1976. Va generar un entusiasme semblant al de les primeres emissions de TV3 però la nostra televisió, fins ara, ha tingut més sort i més finançament.
Recordo quan, a la feina, els mestres suposadament d’esquerres arribaven amb El País sota el braç i feien mofa dels qui compràvem l’Avui, tot i que durant un temps el van enviar a les escoles de franc i ben bé que se’l llegien, en la intimitat. Hi va haver uns anys en els quals o eres socialista-comunista o eres convergent i segons per on et movies havies de fer el paperot car de seguida t’identificaven amb la ideologia dominant a cada lloc. Es deien moltes coses injustes sobre el diari, però cal dir que algunes estaven fins i tot fonamentades. El diari va tenir alts i baixos, canvis estranys, oscil·lacions incomprensibles. Ens van consultar sobre la capçalera, com ho van fer més endavant sobre el monument a Macià, un tema que també surt al llibre, però després es va canviar la capçalera quan va semblar i el monument el van fer com i on els va abellir.
Hi va haver un temps, però, en el qual es comentaven col·laboracions concretes, es comprava el diari per la contraportada i molta gent propera et preguntava si aquell dia havies llegit en Pons, l’Espinàs, la Roig. El suplement de cultura i llibres era molt ben fet, a més a més sabies que si publicaves alguna cosa en català era gairebé segur que aconseguiries que en diguessin alguna cosa, encara que fossis una perfecta desconeguda. Va ser pioner en edició digital, gratuïta, per cert. Tenia un buscador excel·lent, avui es pot consultar el fons en una web gironina però no és gens fàcil trobar allò que cerques. Favà explica que no se sap on van anar a parar els arxius. Potser han desaparegut per mala fe però també pot ser que la causa sigui la ignorància, la desídia, no seria el primer cas, hi ha gent inquieta que ha recuperat dels contenidors documents diversos, fins i tot d’institucions serioses i oficials.
Els defectes i els patiments del diari s’han esdevingut en d’altres empreses i institucions, el mateix que els personalismes, el clientelisme, els cops de colze, els acomiadaments improvisats, així com les de vegades indefugibles servituds. L’agonia del diari la voldria interpretar en clau etimològica, en el sentit de lluita per la vida, sobretot de la lluita d’uns treballadors mal pagats i coratjosos per poder tirar endavant i fer el que els agradava. Tot i que en l’actualitat, tal i com està el mercat laboral, molts joves periodistes o estudiants de periodisme ja voldrien aquelles males condicions d’aleshores.
Avui gent com Pujol, Prenafeta, Tarradellas, Roca Junyent i d’altres han perdut mitologia, si és que en algun moment en van tenir alguna. Maria Favà té la grapa de mirar enrere sense ira, però amb ironia, i això fa que el llibre es llegeixi amb curiositat i tafaneria tot i que no podem defugir la nostàlgia. En el present no hi ha cap diari com aquell, pel meu gust. Fins i tot El Punt, que n’ha absorbit el nom, tampoc no és ja El Punt d’abans. Amb totes les seves limitacions l’Avui va aplegar gent treballadora, brillant, crítica i d’esperit lliure, el mateix que alguns dropos i alguns frikis, és clar.
Un vell refrany castellà fa otros vendrán que bueno te harán i en el present enyoro alguns aspectes molt positius d’aquell diari tan maltractat per tothom. La lectura imprescindible d’aquest llibre ens enfronta amb aquest excés de cofoisme que en ocasions ens amara, un cofoisme que fa que moltes iniciatives culturals del país facin arrencada de cavall i aturada de ruc, que diuen. L’autocrítica no és pas una virtut nostrada, ara per ara.
El llibre de Maria Favà, amb alguns altres de gent com Agustí Pons o Jordi Amat, hauria de ser de lectura obligada per als estudiants de periodisme més joves i per a tots els joves en general. La Transició, avui tan criticada i menystinguda, no va ser fàcil. Tot s’ha de situar en el seu context per comprendre les pors, les dèries, les servituds, les gasiveries, però també les generositats. I sense santificar ningú, un altre perill en el qual cauen avui algunes biografies recents de prohoms nostrats. Als més grans, que potser érem joves en aquell Sant Jordi de 1976, el llibre ens portarà records diversos i ens explicarà una mica més aquest passat recent, que no sempre és còmode d’evocar ni de conèixer.
Potser l’epíleg de Teresa Bruna, tot i que és brillant i divertit, no ve gaire a tomb. La informació gràfica exigeix una mica més de qualitat, unes fotografies més grans i en un paper més adient potser encaririen el producte però en millorarien el conjunt, tot i que, en general, Meteora té molta cura amb les seves publicacions. Així mateix, ja que aquest és un llibre que en el futur pot resultar imprescindible per a consultes i treballs posteriors, hi trobo a faltar un índex onomàstic, que es podria afegir en properes edicions. Totes aquestes consideracions no fan minvar gens l’interès del conjunt. Seria una llàstima que passés desapercebut o valorat, tan sols, per determinada gent inquieta de la professió periodística.
L’índex onomàstic no s’ha posat expressament. Hi ha una certa tendència a buscar-se i no llegir la resta d’articles o de capítols. Per tant, per deicisió editorial, es va sacrificar perquè hem pensat que el llibre mereixia ser llegit sencer. Sense buscar personalismes. Un tema molt habitual entre el món periodístic.