‘Federico García’, la passió d’un poeta

Pep Tosar porta el Romea un esplèndid espectacle que conjuga música, ball, text i imatges per mostrar el Lorca més personal
Fotografia de Josep Aznar

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal


He dubtat si titular l’article «Estimat Federico» perquè el que he vist al Teatre Romea és ni més ni menys que una carta d’amor. Com que el poeta ja no la pot rebre, Pep Tosar ens en fa destinataris a nosaltres, al públic,  per aproximar-nos a les arrels més íntimes de la personalitat i l’obra del poeta granadí. No se’ns escapa que El público és precisament el títol d’un dels experiments teatrals més personals de García Lorca que forma part del seu anomenat teatre impossible, i que en la dramatúrgia de Pep Tosar i Evelyn Arévalo la faceta teatral del poeta té molta importància, tant el seu teatre com l’activitat al capdavant de La Barraca sempre presidides per la idea del teatre com una eina indispensable per fer arribar la cultura al poble.

Pep Tosar, que té una dilatada experiència en la creació d’espectacles a propòsit de la vida i l’obra depoetes com Guillem d’Efak (Tots aquests dois), Blai Bonet (La casa en obres), Vicent Andrés Estellés (Poseu-me les ulleres) o Damià Huguet (Esquena de ganivet ), se supera en aquest Federico García que, com el títol indica, no és una exaltació del geni de Lorca sinó una incursió en les arrels del seu món més íntim i personal. La seva proposta va més enllà del teatre documental per oferir un espectacle molt més ric que s’organitza al voltant d’una narrativa que fa ús de diversos llenguatges  per oferir a l’espectador una mirada el més polièdrica possible sobre el personatge.

 

La mirada polièdrica

L’espectacle Federico García compta amb sis veus o elements dramàtics units en una perfecta síntesi que és un prodigi de sensibilitat, contenció, senzillesa i elegància. Pel que fa la part musical, compta amb la guitarra flamenca del músic i guitarrista Rycardo Moreno que interpreta una varietat de temes des del flamenc al jazz escollits per marcar el to i el contingut de cada una de les escenes. El cante a més de conjugar-se amb el to dramàtic, aporta a l’espectacle una selecció de la poesia musicada de Lorca en la veu excepcional de la cantaora Mariola Membrives.

El ball i la figura del bailaor  se situa en el centre de l’escenari com a protagonista i focus principal de l’espectacle. La força extraordinària del bailaor i coreògraf José Maldonado esdevé sobre l’escenari la projecció física de l’ànima del poeta expressada a través de l’abstracció del moviment corporal i del ball. La percussió hi és present com la part més primitiva i tel·lúrica de la música. El  percussionista David Domínguez ens submergeix en els sons i ritmes de diverses cultures musicals al servei de la música flamenca que identifica l’espectacle.

El recitat de textos és un dels nuclis fonamentals, Pep Tosar recita al llarg de l’espectacle una selecció de textos procedents principalment de l’obra poètica, però també de la  prosa, de les cartes o del teatre de Federico García Lorca. Els textos són els que ens guien i fan reviure el recorregut per l’experiència vital del poeta. Finalment, el vídeodocumental que es projecta utilitza les imatges com a eix dramàtic i, a la vegada, com a motor narratiu. Aquesta imatge és la del bailaor, viatjant en tren des de Madrid fins a Granada, a la butaca de davant seu hi van apareixent els personatges entrevistats. El documental es completa amb imatges de documentals d’època i d’una selecció de fotografies i dibuixos del poeta.

 

El viatge en tren com a eix narratiu

A l’inici, amb l’escenari en negre, el so característic d’una gravació d’època, la veu del poeta Vicente Aleixandre, company de la Generació del 27, ens parla de Federico, de l’essència de la seva personalitat poètica, de l’extraordinari poder de seducció que irradiava la seva persona. Seguidament, amb la imatge del tren i del bailaor arrenca l’espectacle. El tren constitueix la metàfora del viatge des del orígens i de les arrels lligades a la terra i a la naturalesa fins a l’estació final de la mort. Per la finestreta passen les imatges del paisatge de Madrid a Granada, el trajecte final que el duia a la mort a mans d’assassins, afusellat «por maricón y por rojo».

La part documental de l’espectacle suggereix aquest darrer trajecte i ens ofereix  testimonis personals diversos com el de l’anciana Vicenta Fernández-Montesinos García, neboda del poeta;  Antonia Rodrígo, la seva biografa, o la d’experts en Lorca com Juan de Loxa entre d’altres, que completen el relat biogràfic del poeta i serveixen de contrapunt a la intensitat dramàtica de les escenes.

El viatge simbòlic per la vida i l’obra de Federico García s’estructura en escenes, com  estacions d’un trajecte, o del via crucis de la passió en tots els sentits del poeta: Fuentevaqueros, Granada, Madrid i la Residencia de Estudiantes, Cadaqués i Barcelona, Nova York, Cuba, el retorn a Madrid, les gires per l’Espanya republicana amb La barraca,  la Guerra Civil i el darrer viatge a Granada, l’assassinat i el lloc ignorat, encara avui, on jeuen les seves despulles. En totes aquestes parades, les relacions decisives amb artistes, intel·lectuals i poetes com Juan Ramón Jiménez, Machado, Buñuel, Dalí, Margarida Xirgu, Andrés Segovia… i l’evolució del món i de l’obra poètica i teatral.

Com ens diu Pep Tosar en la presentació, l’espectacle es proposa iniciar un camí, amb l’espectador, que intenta copsar la naturalesa del món interior de García Lorca i convertir-se en una mena de guia per comprendre millor el poeta que va cantar a la vida i a la mort amb la mateixa intensitat i, d’aquesta manera, animar a conèixer millor la seva obra, apropant-lo a la seva passió i als seus contrastos. I ho aconsegueix plenament amb un discurs d’una sensibilitat extrema, que es basa en la senzillesa, que harmonitza la simplicitat, l’elegància i la contenció de la posada en escena amb la densitat narrativa i la força dramàtica d’uns intèrprets d’excepció que toquen, reciten, canten i ballen la passió d’un poeta. No us perdeu aquesta joia.

 

___________

Federico García / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Textos de Federico García Lorca / Direcció de Pep Tosar / Dramatúrgia d’Evelyn Arévalo i Pep Tosar / Fins el 3 de maig de 2017 / 90 minuts / De 17 a 24 euros / www.teatreromea.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES