Manel Haro / @manelhc
Diuen que l’amor no entén d’edats, però a vegades l’edat pot ser un problema i quan això passa normalment és degut a persones alienes a la relació que no veuen amb bons ulls que dues persones es puguin estimar a causa de qüestions que a la pròpia parella no l’importa el més mínim. Per exemple, si l’edat dels enamorats és molt diferent (que un sigui deu o vint anys més gran). O perquè els dos tenen més o menys els mateixos anys, però algú considera que ja no estan en edat de seduir ningú, com si l’amor fos exclusiu de determinades etapes de la vida.
En el nostre país mateix moltes parelles d’ancians que s’han conegut després d’enviudar han hagut d’amagar el seu amor pel què diran. Això abans era molt més freqüent, especialment en els pobles, però avui dia encara existeix aquest recel. Aquesta és la situació que viu la parella de Nosaltres en la nit (Angle/Literatura Random House), la novel·la que l’americà Kent Haruf (1943-2014) va voler escriure després que el febrer de 2014 li fos diagnosticat un càncer terminal i que va aconseguir enllestir just abans de morir, amb 71 anys.
El relat comença quan l’Addie Moore decideix proposar al seu veí Louis Waters si li vindria de gust passar una nit amb ella. No parla de sexe, sinó d’intimitat, entesa com a l’oportunitat de compartir moments i espais com fa anys que no comparteixen cap dels dos, ja que són vidus. En Louis es queda parat, no s’ho espera de cap de les maneres, però amb més dubtes que convenciment decideix acceptar. La primera nit és incòmoda, plena d’inseguretats i nerviosisme, però a mesura que avancen els dies, entre els dos es consolida la complicitat que necessiten per fer-se companyia la resta de les seves vides.
Tot s’espatlla quan decideixen fer pública la seva relació. Passegen pel carrer i dinen junts a restaurants, i els ulls dels seus veïns i familiars comencen a obrir-se. I no només els ulls, comencen les trucades malintencionades, i els fills decideixen que la relació no pot tirar endavant perquè ja no tenen edat per comportar-se com si fossin dos adolescents. Nosaltres en la nit és un crit a favor de l’amor, a favor de què les parelles decideixin quina relació volen tenir i com la volen tenir, i en contra de les opinions i accions malsanes que no porten enlloc més que a fer mal a gent que només vol viure feliç.
Els personatges són entranyables i és fàcil sentir estima per ells, però la seva situació està portada massa a l’extrem. L’autor situa la parella en l’ull d’un huracà emocional per culpa de terceres persones que, en segons quins contextos, seria versemblant, però no en aquest cas. Podria creure’m que un dels fills s’oposi a la relació, però em costa creure l’oposició tan ferma –i en algun moment tirànica- dels fills de les dues bandes. També em costa creure que el fet de què una parella de gent gran vulgui passar temps junts generi tanta trucada i comentaris maliciosos, com si el poble s’hagués d’aixecar en armes contra ells. No dic jo que en l’Amèrica profunda –que en el cas del relat, no és el cas- hi puguin passar coses surrealistes, com podrien passar en l’Espanya profunda o en les entranyes de qualsevol altre país, però costa de creure tanta oposició i malícia per totes bandes per un fet tan poc transcendent com que dues persones grans vulguin estar juntes.
Un altre problema que té aquesta novel·la és que el personatge de la dona canvia de personalitat –per dir-ho així- de manera radical un parell de vegades. Al principi se’ns mostra com una persona decidia, forta, amb les idees clares. Després transforma la seva manera de comportar-se i pensar en molt poques pàgines i de manera poc natural. És cert que quan les persones ens trobem en situacions de tensió, podem actuar de manera irracional o contrària al que s’espera de nosaltres, però en el cas de la novel·la, aquests canvis d’actitud obeeixen massa a necessitats argumentals, per afegir dramatisme i conflicte. Nosaltres en la nit és una novel·la curta que ofereix una lectura ràpida i amena, plena de sentiments, però que després d’un inici colpidor, l’atractiu i la força de la història comencen a fer davallada a partir de la meitat i ja no es recupera fins arribar al final, on ens retrobem amb aquella complicitat inicial amb els personatges. L’amor no sempre guanya. O sí.
