Manel Haro / @manelhc
A aquestes alçades, sembla que poc queda per dir sobre Patria (Tusquets), la novel·la de l’escriptor basc Fernando Aramburu que s’ha convertit en tot un fenomen editorial. Aramburu sempre ha estat considerat un escriptor solvent, però diria que més aviat per minories, i poques vegades ha estat inclòs en la primera línia de la literatura espanyola actual, aquella en la que fa anys que hi viuen Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Javier Marías o Almudena Grandes, per citar alguns noms. Fa pocs anys, el 2014, Aramburu va captar una mica més l’atenció dels mitjans després de guanyar el premi Biblioteca Breve que convoca Seix Barral, amb la novel·la Ávidas pretensiones. Ara bé, res comparat amb aquest Patria, que ha convençut, de manera unànime, a llibreters, lectors i crítics.
La novel·la retrata pràcticament trenta anys de la història d’Euskadi, posant especialment el punt de mira en l’impacte que va tenir en la societat basca el conflicte d’ETA. Aramburu fa un retrat íntim del que va suposar en aquella societat l’aparició i les accions de la banda terrorista, i ho fa a través de dues famílies que representen les dues cares d’un conflicte social i polític que va desbordar els marges del territori basc. Haig de dir que no tinc molts records d’ETA, el primer d’ells és una imatge als informatius –quan jo era petit- d’un cotxe bomba a Madrid. Un altre, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a Lasarte-Oria. I el d’Ernest Lluch a Barcelona, encara que el retinc de manera molt difusa. ETA va ser una mala experiència que va afectar a tots els espanyols, i sobre això s’han escrit un munt de llibres i articles. Crec que és impossible establir un únic relat del que va suposar l’existència de la banda, almenys a nivell emocional. Si parlem d’història, hi ha fets més o menys objectius, dades incontestables, però la manera com cada ciutadà percebia la realitat d’ETA havia de ser molt diversa.
Relats com el que fa Aramburu a Patria demostren aquesta complexitat i diversitat de sentiments. Honestament, després de llegir la novel·la, tinc la sensació de què ben poca cosa coneixia de la societat basca i de l’impacte que hi va tenir ETA, especialment en els petits pobles d’Euskadi. ETA afectava a molts nivells i en moltes esferes: la societat, la política, l’Església, el poder judicial, les forces de seguretat… En la novel·la, l’autor ens presenta dues famílies, amigues, molt amigues, durant anys, i després enemigues, molt enemigues, per culpa del terrorisme. Per una banda, tenim la família que encapçalen el matrimoni Txato i Bittori, amb els seus dos fills; per l’altra, la família de Miren i Joxian, amb els tres fills. El trencament comença quan el Txato, un empresari mitjà del País Basc, es converteix en objectiu d’ETA –com molts empresaris obligats a pagar l’impost revolucionari- i, en conseqüència, veu com la seva vida està amenaçada. El problema ve quan Joxe Mari, fill de Miren i Joxian, esdevé membre actiu de la banda, cosa que allunya les dues famílies.
De res serveixen les estones compartides, els passejos en bicicleta entre el Txato i Joxian. Ara la cosa s’ha posat seriosa i al poble hi ha centenars d’ulls que vigilen què passa al seu voltant. El Txato –ho sabem des del principi de la novel·la- és assassinat. Joxe Mari és un dels possibles culpables. Aramburu va alternant els punts de vista i ofereix al lector la possibilitat de què es posi en la pell de cadascun dels personatges, perquè entengui, sense dogmatismes, el que era viure en societats tancades i sota l’amenaça d’ETA, on gent molt diversa hi jugava un paper important: l’amo de la taberna, el mossèn de l’església, els petits i mitjans empresaris i, és clar, els ciutadans anònims, moltes vegades innocents però obligats a prendre partida. Un bon exemple d’aquest últim grup és Gorka, germà de Joxe Mari, qui vol viure tranquil en el seu món, però és forçat a posicionar-se a favor de la lluita armada, per no deixar malament la seva família, no ser apartat del seu grup d’amics i, en definitiva, tenir una vida més tranquil·la i fàcil. La seva tranquil·litat, però, no arriba fins que marxa del poble i encara així no és completa. En alguna entrevista, Aramburu ha recordat que ell mateix podria haver caigut en les xarxes d’ETA com tants joves bascos que s’apuntaven perquè era el que tocava.
S’ha de dir, però, que més enllà del relat d’ETA, Patria és una novel·la sobre relacions humanes (entre una mateixa família, entre dues diferents, entre amics i coneguts, entre botxins i víctimes…) marcades per moments de tensió i conflicte. També és una novel·la sobre la necessitat de trobar respostes i sobre la necessitat de tancar ferides i saber perdonar. Bittori camina, gairebé com una sonàmbula, a la recerca de la informació que la pot fer viure (o morir) en pau: va estar implicat Joxe Mari en la mort del Txato? A vegades, per poder perdonar, una persona necessita respostes, desfer les preguntes que no permeten passar pàgina. A Patria veurem com els personatges evolucionen constantment a causa de les seves ambicions, necessitats, ressentiment, angoixes i frustracions personals. A Patria hi ha molta frustració; de fet, diria que no hi ha cap personatge que en un moment o altre no estigui tocat per aquest sentiment de frustració, moltes vegades per culpa de situacions que no han escollit ells.
Patria és una novel·la monumental, immensa, que aconsegueix apropar-nos amb molta llum a una realitat social i política tan profundament complexa i fosca com va ser el conflicte amb ETA. És el retrat humà d’un poble, d’una societat, d’unes víctimes, d’uns idealistes, d’uns criminals i d’uns innocents. Patria és, en essència, una meravellosa novel·la plena d’humanitat i sentiments sobre persones –tan enfrontades i properes- que van haver d’aprendre a conviure. Al final, va guanyar la pau.
