Els límits de l’amistat i l’amor

Júlia Costa / @liujatasco

Sacrifici, escrita i dirigida per Sergi Pompermayer, posa en escena quatre personatges joves que conformen un reflex una mica distorsionat del nostre present. Nil, amb vocació de pintor, ha deixat de banda la seva carrera per poder guanyar-se la vida en una feina de supervivència, ajudant en un supermercat. Comparteix la vida amb Lara, una noia conformista que tan sols vol tenir una vida convencional. Un antic amic, Marc, que ha estat a Londres, intentarà desestabilitzar la precària estabilitat de la parella, convençut de què la relació contribueix a esberlar els somnis del seu amic, i això encara que hagi de sacrificar la vella amistat. Un quart personatge, Mia, una cambrera, cantant de rock i que desitja triomfar, conformarà aquest estrany quartet de joves d’avui, enfrontats a les frustracions i dèries de l’època.

Marc, al contrari de la resta, és un noi de casa bona, un pijo. Per aquest motiu sap que amb diners pot influir en el seu amic des de molts fronts, en el fons el personatge és una versió menys violenta d’aquell Harry, un ami qui vous veut du bien. Marc sap que ell no té talent per res en concret o potser no ha tingut necessitat de cercar el seu propi camí i es creurà en la necessitat d’aconseguir que Nil entomi un futur menys mediocre. El que passa és que no sabem ben bé què vol aquest Nil que dubta, que sembla tenir poc coratge per donar un tomb definitiu a la seva vida, que vol i dol, que no desitja un fill però que no ha fet res per evitar que la seva parella es quedés embarassada. Els personatges resten una mica indefinits, la història no acaba de trobar el to però s’hi percep un potencial que es podria haver explorat més a fons. No s’entén que Lara no s’adoni, per exemple, de la inquietud vital de la seva parella o que en el món del present encara es caigui en hipocresies vitals tan evidents.

Els dos homes resten més explicats que les dones, elles, al capdavall en uns papers gairebé secundaris malgrat que l’obra sigui coral. L’escenografia mostra un excés d’amuntegament que perjudica la trama. El llenguatge emprat pels personatges, en l’intent de reflectir la realitat, cau en un parany habitual avui, esquitxar els diàlegs amb un excés de paraules com merda, puta, tio i també es poden sentir castellanismes que no vénen a tomb, com ara no m’ho trago. Malgrat aquestes limitacions cal destacar el bon treball dels actors, tots ells joves, i la força d’un text que mostra com Pompermayer és un home de teatre que coneix el mitjà i que sap jugar amb els recursos a l’abast.