Antoni Garcés. Barcelona
Després de les representacions de Il Viaggio a Reims de Rossini del passat mes de setembre, el Liceu va inaugurar la temporada per quart any consecutiu amb Verdi, concretament amb catorze funcions d’Un Ballo in Maschera, una de les obres de maduresa del geni de Busetto. El 17 de febrer de 1859, després d’unes profundes transformacions degudes a la censura, s’estrenava al Teatro Apollo de Roma la vint-i-tresena òpera de Giuseppe Verdi, Un Ballo in Maschera. Aquesta obra estava basada originalment en el llibret que Eugène Scribe va escriure per al compositor francès Daniel Auber sobre l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. Antonio Somma, el llibretista de Verdi, va presentar l’adaptació del text a les autoritats censores del Teatro San Carlo de Nàpols, que era on s’havia d’estrenar originalment l’obra, però aquestes van demanar tot un seguit de canvis en el llibret fins i tot en el títol que passa de Gustavo III a Una Vendetta in Domino.
A causa de l’atemptat de Napoleó III a París la censura de Nàpols considera que l’òpera s’ha de reescriure sota uns nous requeriments i amb un nou títol, Adelia degli Adimari. Aquesta proposta de la censura que no té res a veure amb el que havia escrit Verdi, recorre a un tema comodí de la censura operística, el conflicte entre els Güelfs i els Gibel·lins, un argument que havien hagut d’adoptar moltes òperes que havien estat censurades com la Maria Stuarda de Donizetti. Verdi no accepta aquests canvis i decideix trencar el contracte amb el teatre de Nàpols que el denunciarà per danys i prejudicis. Després que el teatre retirés la denúncia, el compositor va decidir estrenar Un Ballo in Maschera a Roma, al Teatro Apollo, que també va demanar canvis en el llibret com per exemple que l’acció tingués lloc fora d’Europa.
L’argument de l’obra ens situa a Boston durant la dominació anglesa i ens explica la història de Riccardo, comte de Warwick, un governant estimat pel seu poble però que es veu amenaçat pels seus propis homes de confiança que intentaran dur a terme un pla per assassinar-lo. Riccardo té un gran amic, Renato, que intenta protegir-lo dels seus enemics però Riccardo i Amelia, la dona de Renato, s’enamoren i això portarà a Riccardo a perdre al seu millor amic i a posar-lo en la seva contra i serà el mateix Renato qui acabarà matant al comte.
Per a la inauguració de la temporada el Liceu ha comptat amb el Renato del tenor polonès Piotr Beczala, que coneix el rol a la perfecció i l’interpreta amb gran gust i personalitat. La interpretació que fa Beczala va creixent amb un primer acte més aviat fluix i un tercer acte esplèndid. La soprano nord-americana Keri Alkema debuta al Liceu interpretant el rol d’Amelia que tot i tenir una veu potent no té una gran tècnica ni la distinció que demana la partitura de Verdi. Una mala decisió del Liceu que no ha triat a una cantant massa adequada per a un paper en el que han deixat una forta empremta les grans sopranos del passat i d’ara.
El baríton Marco Caria cana el paper de Renato de forma correcta però sense destacar, cosa que podria considerar-se un crim ja que Verdi sempre assigna al baríton un paper de gran rellevància a les seves òperes i Caria no és precisament el paradigma del baríton verdià. Una Dolora Zajick massa gran interpreta el paper de la fetillera Ulrica molt sovint desafinat i a estones tapat per una orquestra que la sobrepassa. Elena Sancho Pereg interpreta el paper d’Oscar amb una jovialitat i correcció impecables mentre que la resta de rols estaven interpretats de manera molt justa per Damián del Castillo (Silvano), Román Ialcic (Samuel), Antonio di Matteo (Tom), Joan Prados (un jutge) i Josep Lluís Moreno (servent d’Amelia).
Renato Palumbo signa una direcció musical excessiva i poc adequada amb uns volums exagerats que tapen als cantants i al cor i l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu respon amb suficiència però no amb gran qualitat en el so. Palumbo no aconsegueix crear l’atmosfera nocturna i delicada que Verdi crea per a moltes de les escenes i ja des del preludi del primer acte s’evidencia la gran velocitat i la poca delicadesa de la seva direcció. Alguns atacs a algunes notes són excessivament violents, cosa que produeix uns sons desagradables en els metalls i fins i tot alguna nota falsa de les trompetes. Molt difícil deixar-se endur per aquesta direcció excessivament sorollosa i ràpida, tan ràpida que causa seriosos problemes de quadratura amb el cor que molt despistat no s’atrapa a Palumbo. Aquest Ballo és segurament la pitjor interpretació que ha fet el cor del Gran Teatre del Liceu des que Conxita García el dirigeix amb un primer acte per a l’oblit.
La posada en escena de Vincent Boussard és inquietantment buida d’idees, sentit i dramatisme i ens suggereix la inquietant pregunta de si la direcció artística del Liceu és realment conscient de la mida que té l’escenari del ja que per segona vegada en la temporada (i només van dues òperes) ens porta una petita coproducció amb teatres petits i que clarament no s’ajusta a l’escenari del sovint anomenat “coliseu de les rambles”. El vestuari de Christian Lacroix tampoc ajuda a que la posada en escena ens digui alguna cosa. Amb una producció com aquesta és impossible aconseguir el ressò que busquen tots els teatres d’òpera amb la inauguració de la temporada.
El Liceu fa anys que té problemes molt seriosos amb Verdi i segueix insistint-hi, aquesta és la quarta temporada consecutiva que s’inaugura amb el compositor italià i cap d’aquestes estrenes ha tingut el nivell que hauria hagut de tenir. I ara sorgeixen problemes amb les mides del Teatre i amb el lloc que vol ocupar al món, ja que amb una inauguració de temporada com aquesta és francament difícil que algú es fixi en el teatre barceloní. Apostar per una o dues veus no soluciona ni una producció ni molt menys una estrena de temporada.
_________
Un Ballo in Maschera / Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Director d’escena: Vicent Boussard / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Renato Palumbo / Intèrprets: Piotr Beczala, Marco Caria, Keri Alkema, Dolora Zajick, Elena Sancho Pereg, Damián del Castillo, Roman Ialcic, Antonio Di Matteo, Joan Prados i Josep Lluís Moreno / 15 d’octubre de 2017
