Es podria començar escrivint que el Museu Can Framis (Fundació Vila Casas) es troba en una illa de la trama Cerdà del Poblenou, en ple 22@, i no seria pas fals. Però per a parlar del projecte de renovació que BAAS Arquitectura va pensar i construir per convertir l’antiga fàbrica de Can Framis en el museu de pintura catalana contemporània que és avui dia, és necessari començar dient que l’illa, la trama i, per descomptat, el 22@ es troben al voltant de Can Framis, que Can Framis hi era abans.
En arribar a la direcció del museu, enmig de la modernitat tecnològica del 22@, un descobreix un inesperat i frondós bosc. Tan sols les traces de formigó vist que es distingeixen entre els arbres i l’aparició de la xemeneia per sobre la massa vegetal indiquen la presència d’una construcció. Dins, silenciós, rotund, aliè a un context que ja no és el que va veure’l néixer, resguardat en un ambient recollit i fins i tot nostàlgic, es troba Can Framis; a la seva cota original (1,5 m per sota la cota del carrer), i en la seva direcció original (inclinada respecte les directrius de l’eixample), constituint una necessària singularitat dins l’eficaç però repetitiva trama Cerdà.
La clau per entendre la importància del projecte de Can Framis radica en el fet que l’edifici conservat no té valor arquitectònic real. L’antiga fàbrica tèxtil del segle XVIII se salva perquè es una de les primeres indústries que es va instal·lar al Poblenou, anomenat temps enrere la Manchester catalana, perquè manté viu l’esperit original de la zona, i perquè els veïns van lluitar per a salvar-la, en considerar-la un referent necessari per a seguir reconeixent el seu Poblenou dins el nou 22@. La memòria col·lectiva com a valor arquitectònic és una idea que apareix a Barcelona durant la primera dècada del segle XXI, com a reacció, precisament, al projecte del 22@, que estava esborrant el passat industrial del Poblenou i imposant definitivament la trama de l’Eixample. La construcció del Parc del Centre de Poblenou de l’arquitecte Jean Nouvel (inaugurat el 2008), que talla l’històric carrer de Pere IV, representa un moment culminant a partir del qual l’arquitectura barcelonina comença a treballar per a conservar aquesta important part de la història de la ciutat. En aquesta línia trobem també projectes com la Sala Beckett a l’antiga cooperativa Pau i Justícia o la seu del MUHBA a la fàbrica Oliva Artés.
El marc conceptual del projecte és la forma que BAAS arquitectura entén la intervenció en el patrimoni: l’edifici resultant no és la suma de l’existent i el nou, és un tercer edifici del qual ja no en podem separar les parts. Salvar el patrimoni no és posar-lo en una urna, sinó permetre-li seguir transformant-se, no tan sols amb canvis d’ús, sinó també de forma, aparença… Volumètricament, es conserven les dues naus laterals i la xemeneia, i se substitueix la nau central, la més mal conservada, per una de nova. Aquesta nova peça uneix les dues existents, generant el pati posterior de la xemeneia i, juntament amb el porxo d’accés, la plaça principal. La materialitat de l’edifici li dóna una aparença dura, rotunda i grisa, en contrast amb el disseny dels jardins, atapeïts, verds i salvatges. A les façanes el formigó i les noves obertures contrasten amb la pedra original pintada de gris i les finestres tapiades, generant un collage de textures que permet distingir però no separar els nous elements del patrimoni.
L’àmplia i valorada col·lecció del museu (tres plantes d’exposició permanent i l’espai Aø per a exposicions temporals) és una excusa ideal per a visitar un dels exponents de l’arquitectura contemporània barcelonina, basada, precisament, en posar en valor la memòria com a patrimoni. El projecte de BAAS Arquitectura va ser premiat amb el Primer Premi FAD de l’opinió en Arquitectura 2010, el Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme 2010, i nominat al Premi Mies van der Rohe 2011, entre altres guardons.
