S’ha dit moltes vegades que els millors paisatges els trobem en el nostre interior. Davant d’aquesta afirmació, moltes persones poden respondre que davant la imatge d’un mar en calma o una muntanya exuberant poca cosa pot oferir el nostre interior, on segurament emmagatzemem maldecaps i neguits existencials. Tot és relatiu, certament, però cal entendre el sentit d’aquesta frase. ¿Què fa que davant d’un paisatge (o un viatge) una persona se senti totalment complaguda, en compenetració amb el seu entorn, i una altra no senti més que distància i decepció? El paisatge és el mateix, però els ulls que se’l miren no. Com és sabut, la realitat sempre és interpretada per cada individu, que veu no nomes amb els ulls, sinó també amb els seus valors, creences, expectatives i experiència.
DIc tot això perquè són idees que m’han tornat al cap llegint A peu per Extremadura, de Josep Maria Espinàs (Edicions La Campana). No fa gaire que vaig començar a llegir aquesta sèrie de viatges a peu per Espanya d’Espinàs i haig de dir que em sento totalment seduït per la manera com descriu allò que veu. En el fons, no ens explica res excepcional, tot és d’una gran senzillesa: petites anècdotes, ocurrències de viatge, sorpreses, decepcions… Però els relats respiren molt humanisme. El que m’agrada d’aquesta sèrie és que retrata, de manera molt natural, una Espanya que poc a poc va quedant en el silenci. Parlo d’aquells petits, petitíssims en molts casos, pobles, de pocs habitants, que queden apartats de les grans ciutats i de les rutes turístiques, on la seva població ha anat abandonant-los per trobar una feina o una vida més còmoda en les grans urbs.
Donat que en aquests pobles bona part dels habitants són gent gran, encara hi queda la memòria viva del passat i de les tradicions. Diu Espinàs en un moment d’A peu per Extremadura que quan mor una persona, mor una memòria. Sembla sensat, doncs, aprofitar els testimonis de tants episodis viscuts en els pobles, en les regions i en el país, per tal de què aquesta memòria no mori del tot. I aquesta és també una de les raons per les quals aquesta sèrie de llibres d’Espinàs tenen tant valor, perquè recull molts bocins de memòria d’una Espanya que cada cop més ràpid va sent oblidada. Per aconseguir-ho, l’autor para l’orella, inicia converses amb desconeguts, es qüestiona detalls en aparença tan banals com els noms dels carrers, o quina feina devia tenir determinada persona abans de ser un vellet de més de noranta anys. Així, pregunta a pregunta, mira a mirada, el lector aconsegueix apropar-se als pobles que visita Espinàs i, sobretot, a les vides dels personatges que poblen els seus viatges a peu.
Crec que més o menys aquestes paraules es poden aplicar a qualsevol dels llibres d’aquesta sèrie. Després vindrien els trets específics de cada llibre. En aquest cas, el viatge per Extremadura l’autor el fa amb el seu amic Sebastià Alquézar, tan apassionat de les llargues caminades i la recerca de petits tresors amagats en qualsevol racó, i amb l’editora de La Campana, Isabel Martí, encara que ella s’incorpora més tard (i la podem veure cap a la meitat de llibre). Els paisatges que recorren són Las Villuercas i Los Ibores, però, com deia, més que les especificitats geogràfiques o patrimonials dels pobles, el que interessa és la seva gent i la manera com l’autor observa el seu entorn. En un moment donat, al poble de Guadalupe, Espinàs diu que se sent una mica cansat perquè ja ha passat abans per allà, però que no vol perdre l’oportunitat de mirar el poble amb els ulls d’Isabel Martí, que és la primera vegada que el visita. És aquesta humilitat que acompanya sempre Espinàs, aquestes ganes de fer noves mirades a una mateixa realitat, aquesta constant necessitat de qüestionar-se petits i grans detalls, que fan que es pugui aprendre molt de la manera com viatja l’autor.
Cadascú pot fer el viatge que vulgui i com vulgui, i no cal donar lliçons de com s’ha de viatjar, però crec que quan una persona llegeix les travessies d’Espinàs, fa que els seus viatges siguin molt més rics, precisament perquè els paisatges interiors de l’individu és modifiquen, la ment s’amplia, els ulls s’obren, les oïdes es tornen més sensibles, l’esperit absorbeix més i millor els estímuls exteriors. I crec que és amb aquesta disposició quan podem dir que no hi ha viatge que no hagi valgut la pena, que no hi ha poble o ciutat que no tingui alguna cosa a oferir. Personalment, quan viatjo, sento que tot el que he après dels llibres de l’Espinàs es posa en funcionament. Viatjar amb humilitat, amb fam de coneixement, amb els ulls oberts i el cor encara més obert. És bonic deixar-se enamorar per petiteses i per desconeguts. A tot arreu hi ha tresors per descobrir.
