Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La poesia sempre demana silenci, encara que es pugui llegir en veu alta i recitar. Si un llibre de narrativa ja pot tenir diferents interpretacions, en el cas de la poesia aquestes interpretacions són infinites i depenent del moment vital en el qual ens ensopeguem els poemes. La poesia no és un gènere per llegir d’una tirada, ni tan sols en un ordre determinat. He reflexionat en tot això altra vegada, en llegir el darrer volum de poesia publicat per Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa en català i Visor en castellà). Hi trobem els gran temes de sempre, el passat, que s’allunya de forma inexorable quan ens trobem a frec de la vellesa, la veritat, el pas del temps. Tot retorna, idealitzat o reinventat, la filla desapareguda, l’amor juvenil, els paisatges que van servir de decorat a les il·lusions antigues. Fins i tot anècdotes que poden semblar banals prenen una nova dimensió, quan es recorden, i esdevenen poemes.
La poesia és una eina imprescindible per al poeta però també per als seus lectors, per personals que siguin les evocacions de l’autor ens encaren en molts moments a l’ànima universal, al sentit de la vida, si és que en té algun. La solitud humana resulta indefugible però la vida sempre es comparteix amb la gent i fins i tot amb el context i el paisatge que ens acull. El llibre recull quaranta-un poemes i un epíleg en el qual Margarit reflexiona sobre la vida i la poesia, que sovint són el mateix, però també sobre la veritat, l’engany, la bellesa. Amb l’experiència, que té un gran component cultural, el nostre imaginari es va poblant de textos, imatges, músiques. Trobem al llarg del llibre referències a pintors, a escriptors, a músics, contemplats des de la distància dels anys, que de vegades ens n’ofereixen noves visions, sovint mediatitzades per la història recent.
L’hivern simbolitza l’oblit, necessari: “L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna, l’alegria”. Sentim el cant dels ocells o la música de Schubert i aquestes experiències repetides ens enforteixen: “Més claredat no l’hem tinguda mai”. Però si torna l’alegria també torna la soledat, damunt de les cançons juvenils, a partir d’un record encara molt viu: “Ara la soledat es va posant/ damunt de les paraules.” Hi trobem referències a la nostra història, a la imposició del castellà, a la pròpia biografia de l’autor, i ens ensopeguem amb la poesia dels paisatges hispànics i les seves gents. La infantesa torna a ser una pàtria perduda, si és que existeixen les pàtries: “Aquest sóc jo: un poble sense nom.” L’amor i el dolor es complementen, al llarg d’una vida en la qual el poeta ha seguir s’ha deixat “guiar per diferents estrelles”.
Cadascun dels poemes té vida pròpia i el dens contingut del conjunt no s’esgota en una primera lectura. En general els llibres de poemes es rellegeixen de tant en tant, de vegades a l’atzar, i sempre hi trobarem aspectes que en algun moment se’ns van escapar. La vellesa, inevitable, té una grandesa indefugible: “Ja sóc al fons del bosc de tots als contes / somrient i feliç de no ser jove. / Sabent que, quan s’ha obert/ una esquerda no es torna a tancar mai”. L’hivern de la vida, amb tot el bagatge recollit en aquest viatge tan personal, malgrat tots els seus inconvenients i les seves servituds, és absolutament fascinant.
