Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No fa gaire vaig assistir a la presentació del nou llibre d’Antonio Pizza, professor d’Història de l’Art i de l’Arquitectura a l’ETSAB. Es tracta d’Habitantes del abismo (Ediciones Asimétricas), que ens arriba com un assaig sobre literatura, art i crítica al París de Baudelaire, segons llegim al subtítol, i encara que l’escriptor de Les flors del mal és l’eix principal d’aquest llibre, Pizza va avisar que no estem davant ni d’una biografia ni d’una monografia sobre Baudelaire; en tot cas, ell prefereix definir-ho com una “reconstrucció de la modernitat urbana de París”. I així ho hem d’entendre quan a l’obrir el llibre llegim: “En moltes obres de Charles Baudelaire (poesia, prosa, crítica literària, art, periodisme…), emergeix la centralitat d’alguns dels temes distingits per la modernitat del segle XIX, on convergeixen i s’uneixen problemàtiques relacionades amb el món de la producció intel·lectual, amb les cosmologies existencials i amb les interferències que es produeixen entre les diverses formes de la representació artística.”
És a dir, Pizza fa un retrat intel·lectual d’una època i una ciutat, però prenent com a referent la figura de Baudelaire (1821-1867), “un home absolutament turmentat, assotat per una vida de privacions i maldecaps, que va arribar a París fugint dels creditors i dels seus conflictes personals”, va explicar l’autor. Pizza va afegir que l’escriptor francès “va passar per crisis de tota mena i es va moure en una òptica de resistència, conscient de la incapacitat de lluitar contra el destí i els seus abismes.” A Habitantes del abismo llegim: “Baudelaire mostra una persistent incapacitat d’adaptació a tot el que té al voltant, sense entendre a fons, aferrar ni dominar l’univers dels objectes. Inevitablement, el món se li presenta segons una conformació desordenada i la melancolia que embolcalla el subjecte pensant només pot conduir-lo a un estat de petrificació.”
En la presentació, a Pizza el va acompanyar el professor Josep Maria Rovira, qui va recordar que “Baudelaire sempre culpava als demés dels seus defectes o carències, fou un personatge dèbil, va patir una gran infantilització per part de la seva mare i al final de la seva vida va ser un home que entenia ben poc.” Però més enllà dels seus traumes, l’autor de Les flors del mal “encarnava les contradiccions de la societat i la cultura en les que hi vivia”, segons Pizza, qui també va puntualitzar que “no existia una sola modernitat, Baudelaire encarnava unes, però rebutjava unes altres.” Ara bé, el francès va dir en el seu moment: “Tota la xusma moderna m’horroritza.”, sobre la qual cosa Rovira va destacar la consideració de “l’existènca demoníaca de l’art modern” en la mentalitat de Baudelaire.
Per aquest assaig passen altres personatges com Édouard Manet, Walter Benjamin, Victor Hugo, Gustave Courbet i Honoré de Balzac, noms que van habitar un París, que per a Baudelaire era “predominantment nocturn, en sentit literal i, sobretot, metafòric. Lloc físic i figurat on es concentraven tenebres amenaçadores, destinat a ser abric exclusiu d’un estat d’ànim que oscil·la entre l’angoixa i la melancolia i que busca entre els empedrats laberints de la capital el seu rescat, una via possible de redempció.”, com assenyala Pizza al seu llibre. En definitiva, l’autor proposa un viatge a les modernitats que convergien en un París canviant, de coexistència d’extrems i sensibilitats diverses, on Baudelaire, aquell home dèbil i turmentat capaç d’escriure obres com Les flors del mal, va buscar la seva salvació, però mai va acabar de trobar-la.
